Contradicció

Tal dia com avui, el 26 de febrer de l’any 1988 era un divendres i a la secció que publicava setmanalment al Punt Diari, Notes al marge, una mena de dietari obert, vaig escriure “Contradicció”, amb sis entrades corresponents a sis dies. He rellegit aquells textos que van des de notes paisatgístiques a citacions d’alguns dels meus autors clàssics preferits i, a més, en aquesta ocasió hi vaig incloure una història mínima inventada sobre un estudiant inexistent de la Facultat de Lletres de la UdG que expressava algun problema dels que encara avui patim al campus del barri vell. Si ho voleu llegir, aquest és l’enllaç que us hi portarà

http://streaming.ajgirona.org:9090/pages/Punt,%20El/1988/198802/19880226/19880226004.pdf#search=%22contradiccio%22&view=FitH

Els clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge

Van triar Lucreci, perquè sabien que Virgili havia dit “feliç aquell que ha pogut conèixer les causes de les coses”, i Lucreci havia escrit sobre la natura de les coses. Era l’any 1923 i, sota el mecenatge de Francesc Cambó i la direcció de Joan Estelrich, un equip de col·laboradors format per homes com Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Llorenç Riber, Antoni Rubió i Lluch o Lluís Segalà iniciava una empresa editorial que, amb el títol de Fundació Bernat Metge, es proposava dotar la cultura catalana d’”Una Col·lecció Catalana dels Clàssics Grecs i Llatins”, perquè sabien que les causes primeres de totes les coses havien estat escrites en grec i en llatí. Van presentar el primer volum: Lucreci, De la natura, traduït per Joaquim Balcells, professor de la Universitat de Barcelona. El mateix any va arribar el segon: Corneli Nepos, Vides d’homes il.lustres, amb traducció d’un altre professor de la Universitat de Barcelona, Manuel de Montoliu. Per al segon volum van triar un historiador que havia deixat constància de vides d’homes exemplars “per tal d’esperonar els romans a seguir amb entusiasme el camí de la grandesa moral que fa immortal un poble”, s’hi deia a la introducció. I és que, com els clàssics, els homes de la Bernat Metge creien en el poder de la història com a magistra uitae, i sabien que només passen a la història aquells homes que fan coses dignes de ser escrites, o aquells altres que escriuen coses dignes de ser llegides. D’uns i d’altres n’hi havia en aquell projecte fet realitat. I també d’aquells doblement benaurats que foren capaços de dur a terme ambdues coses: les dignes de ser escrites i les dignes de ser llegides. I és que la major part dels volums de la Bernat Metge són dignes de ser llegits i el conjunt d’obres, per la seva envergadura, per la seva qualitat, ha esdevingut digne de ser escrit. Francesc Cambó, el mecenes, es va emmirallar en la col·lecció francesa de clàssics grecs i llatins, “les publicacions de Guillaume Budé m’estimularen a fer a Catalunya una cosa semblant”, havia dit. I ho aconseguí. El nombre de volums ja sobrepassa llargament els trescents i el nombre de col·laboradors s’ha ampliat també amb el pas dels anys. D’autors com Virgili, Horaci o Plutarc, entre molts d’altres, ja s’ha traduït l’obra completa. Ara es reimprimiran alguns dels volums exhaurits i es podrà tornar a adquirir la col·lecció completa. Ens podem congratular de tenir una col·lecció de clàssics grecs i llatins traduïts al català que ens iguala, des de fa quasi vuitanta anys, a països com França, Itàlia o Anglaterra.

La versió anglesa d'aquest text “Greek and Latin classics at the Bernat Metge”, va aparèixer publicada a Catalan Writing, 17-18 (2002), p. 16.

De anima

animula vagula blandula
hospes comesque corporis
quae nunc abibis in loca
pallidula rigida nudula
nec ut soles dabis iocos! 

Marguerite Yourcenar va encapçalar les seves Memòries d'Hadrià amb aquest poema de l'emperador Hadrià (76-138), que en català podria dir

Ànima vagarosa tendra

hoste i companya del cos,

ara aniràs a una regió

pàl·lida erta nua

i no jugaràs com acostumes!

En la mort de Joan Bastardas

El professor Joan Bastardas havia nascut a Barcelona el 4 de febrer de 1919 i ha mort al llindar de complir els seus 90 lúcids anys. Va ser Catedràtic de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona, de la qual n'era professor emèrit des de 1987.

La seva recerca i el seu treball intel·lectual ha estat variat i fecund. Ja des dels anys llunyans de la seva tesi doctoral, excel·lí en l'estudi del llatí medieval, al qual dedicà gran part de la seva energia i entusiasme, que confluí en la magna obra del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae.

El seu mestratge a la universitat va propiciar una autèntica "escola de Barcelona" pel que fa als estudis de llatí medieval i els seus deixebles són reputats estudiosos de la nostra antiguitat llatina. Amb la col·laboració d'alguns d'ells va publicar els Usatges de Barcelona, l'any 1984. Tenia el número 77 de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ingressar com a membre de la Secció Filològica l'any 1972 i va exercir el càrrec de Vicepresident de l'IEC des de 1983 fins a 1986.

La seva preocupació per la llengua catalana i els seus orígens i formació ha produït obres imprescindibles com La llengua catalana mil anys enrere (1995). Amb l'assaig Diàlegs sobre la meravellosa història dels mots (1996) recuperava per a la nostra llengua un gènere, el del diàleg, car als antics i als autors del Renaixement, per proposar "una iniciació per immersió", com ell mateix va definir, a la semàntica històrica lexical. A "Els camins del mar" i altres estudis de llengua i literatura catalanes (1998) trobem, a més, la gran sensibilitat de Bastardas que el porta a reflexionar sobre alguns passatges de la poesia de tots els temps, amanida amb unes quantes gotes d'ironia i d'un sentit de l'humor d'allò més fi. Aquesta mateixa ironia es reflectia també en les seves intervencions públiques. El seu esperit crític, sever, no va pas minvar amb el pas dels anys.

La seva agudesa intel·lectual, el seu compromís amb la llengua l'han permès de treballar fins al final en les tasques de la Secció Filològica, i en les sessions que he tingut la sort de poder compartir encara amb ell. Els arxius de la Filològica són rics d'esmenes de Joan Bastardas, a qüestions gramaticals, a qüestions lèxiques, a qüestions etimològiques.

Joan Bastardas ha fet camí pel mar de la vida, les "veles i vent i mà serena" l'han acompanyat. I sempre amb il·lusió. El trobarem a faltar.

Publicat al diari El Punt, 1 de febrer del 2009, pàgina 52.