¿Qué pasó en aquellos nueve meses?: llibre de poesia infantil d'Esperanza Ortega

 

 9 mesos per donar a llum, 9 mesos d'embaràs, 9 poemes que acompanyen el pas a l'existència, a la formació de l'ésser. ¿Qué pasó en aquellos nueve meses? és un preciós i tendre llibre de poesia infantil de Esperanza Ortega, amb il·lustracions d'Ana Suárez i que està editat per A buen paso.

Esperanza li dona la veu al fetus, després bebé,  per narrar poèticament cada fase de la seua travesia. 9 poemes per a viure o reviure amb els nostres fills i filles aquells moments, aquell viatge tan important. Al final del llibre hi ha una infografia on, de manera rigorosa, ens mostra cada etapa, cada mes, de l'embaràs.

Un llibret molt bonic i perfecte per a regalar a futures mares o als menudets, per comprendre i descobrir d'on venim.

Us fiquem un tastet del seu contingut

Primer mes

(Esperanza Ortega)

Sssss... Sssss

Sssss... Sssss

 

No tiene peso,

no tiene voz,

pero palpita

sin corazón.

 

Sssss... Sssss

Sssss... Sssss

 

Versos de la madre: poesía de Gloria Fuertes para dormir bebés

Aquest diumenge us invitem a llegir un preciós poema d'una mare per a dormir al seu/a fill/a. La poesia és la primera llavor ben introduir als xiquets/es al màgic món de la literatura, paraula a paraula, vers a vers, amb música o sense, amb tota la tendresa de la veu materna... les orelletes van omplint-se de la bellesa de la poesia.

Versos de la madre

(Gloria Fuertes)

Cierra los ojitos,

mi niño de nieve.

Si tú no los cierras,

el sueño no viene.

Arriba, en las nubes,

las estrellas duermen;

y abajo, en el mar,

ya sueñan los peces.

Mi niño travieso,

mi niño no duerme.

Pájaros dormidos,

el viento los mece.

Con sueño, tu sueño

sobre ti se extiende.

Ángel de su guarda,

dime lo que tiene.

Que venga la luna

que a la estrella mece:

que este niño tuyo

lucero parece.

La il·lustració és d'Emilie Angebault.

La espera, un poema para las futuras mamás / Un embaraç poètic

Les primeres paraules que els diem i cantem als nostres fills/es són les cançons de bressol. Bressolar-se amb el suau cant de la mare o del pare és deixar-se acoronar a la porta dels somnis. Al blog he anat pujant moltes cançons de bressol -nanas- en diferents  llengües i de diferents cultures i hui volem avantçar-se amb un poema preciós, de Lucía Solana Pérez, que la futura mare pot anar recitant mentre viu la dolça espera.

Poesia connectada pel cordó umbilical. Aquest post volem dedicar-lo a dos futures mamàs, Àngela i Núria, per a que la poesia niue al seu interior.

La espera

(Lucía Solana Pérez)

Verde, blanco y verde.

Olivo, cal y viñedo.

Verde, blanco y verde.

Cactus, pared y romero.

Verde, blanco y verde.

Esperanza, amor y verso.

Verde, blanco y verde.

A mi hijo

                               yo espero.

Les il·lustracions són de Carla Pott.

Cuna: un poema especial per a papàs

La mare porta al seu fill/a durant 9 mesos i, mentrestant, el pare va construint el seu bressol amb les seues mans, eixa que el bressolarà al nàixer. El bressol com a símbol del ventre matern, compartint el pare la maternitat, apropant-se més encara a l'amor del seu futur fill/filla.

Cuna

(José Pedroni)

Haz con tus propias manos

la cuna de tu hijo

Que tu mujer te vea

cortar del paraíso.

Para colgar del techo

como en los tiempos idos

que volverán un día

hazla como te digo.

Trabajando de noche

Que se oiga el martillo

“Esta haciendo la cuna”

que diga tu vecino.

Alguna vez la sangre

te manchará el anillo,

que tu mujer la enjugue

que manche tu vestido.

Las noches serán blancas

de columpiado pino

Harás según el árbol

la cuna de tu hijo.

Para que tenga el sueño

en su oquedad de nido.

Para que tenga el ángel

en un oculto grillo.

La obra será tuya.

Verás que no es lo mismo.

Será como tus brazos

la cuna de tu hijo.

Se mecerá con aire

Te acordarás del pino

Dirás:”Duerme en mi cuna”

Verás que no es lo mismo.

La il·lustració és de Sergi Gontz.

Mamá mamut: versos llenos de mimos maternales / Mims i versos per al mamut

Un cadell és un cadell, siga la que siga la seua mamà animal segur que l'estimarà i el mimarà molt malgrat que ella siga un animal gran i ferotge. Per exemple, penseu que les mares mamuts no tenen cura dels seus fills? Hem descobert, gràcies a un poemeta, que són supermimoses. Comproveu-ho amb la lectura d'aquests versos.

Mamá mamut

(Ramón Iván Suárez Caamal)

Mamá mamut
a mamut hijo
le trajo frutas
y lo bendijo.

Allá en el Polo

hosco y glacial

el que está solo

se siente mal.

Trompa, colmillo…

Si se lastima,

al nene pillo,

mamá lo mima.

La il·lustració és de Kate Hindley. 

Versos para las madres / Versos per a les mares

La vida en este planeta nace de una mujer

Adrienne Rich / Eliane Monique Girofla, il.

Un poema dedicat a totes les mamàs del món que cada dia es mereixen moltes abraçades i molts poemes per a que sàpiguen que les estimem molt. Visquen les mares!

Llévame, solitaria,
llévame entre los sueños,
llévame, madre mía,
despiértame del todo,
hazme soñar tu sueño,
unta mis ojos con aceite,
para que al conocerte me conozca.
(Octavio Paz)

Pares i mestres eduquem, colze amb colze, i amb poesia / Padres y maestros educamos, codo con codo, y con poesía

El curs escolar ja ha començat i ara cal que els pares també reflexionem. La part més important de l'educació dels xiquets i xiquetes radica en els pares. Educar no és fàcil, ni senzill, però té moltíssimes recompenses. De vegades no ens parem a reflexionar sobre la importància que tenen els nostres comportaments, les nostres accions, les nostres paraules, dia a dia... perquè s'educa dia a dia. Segur que cometem moltes errades, sense adonar-se'n, però inclòs d'elles cal aprendre també.

Els fills ho són les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, per tots els anys de la nostra vida. L'escola forma una part important de la seua educació i es obligació nostra implicar-se en la seua educació en l'escola, colze a colze amb els mestres. El temps passa molt apressa i cal no desaprofitar cap instant per gaudir junts, pares i fills, de la vida.

Incloure la poesia en la família és molt important i ens pot ajudar a comunicar-se, a descobrir com expressar els sentiments, obrir nous camins a la paraula, encetar somnis màgics, seguir el bategar dels versos... Encetem nou dia, nou curs, i ho fem reflexionant amb poesia.

Si pudiera volver a educar a mi hijo / A...
Si pudiera seguir siendo maestro
(Nacho Celaya Pérez)

Construiría su autoestima primero
y la casa después.

Pintaría más con los dedos 

y señalaría menos…

Haría menos correcciones
y más conexiones.

Apartaría los ojos del reloj
y le miraría más a él… a ella…

Me interesaría por saber menos
y aprendería a interesarme más.

Atravesaría más campos
y contemplaría más estrellas.

Haría más excursiones
y volaría más cometas.

Dejaría de jugar serio
y jugaría más en serio.

Daría más abrazos y besos
y menos tirones de orejas.

Vería el árbol en el fruto
más a menudo.

Sería menos firme
y afirmaría mucho más.

Enseñaría menos sobre el amor al poder
y más sobre el poder del amor.

Les il·lustracions són d'Anabela Dias.

Gloria Fuertes: dos nous llibres sobre la poeta / dos nuevos libros sobre la poeta

Han sortit dos nous llibres sobre la poeta Gloria Fuertes, estem d'enhorabona. Els dos ens parlen de la seua biografia i de la poesia, però ambdòs són ben diferents.

El primer és un llibre de Luisa Guerrero, ¡Maravillosas familias! Homenaje a Gloria Fuertes, amb la col·laboració de diferents il·lustradors, editat per la ONG No Discriminación. El llibre té la família com a eix central. Diferents tipus de famílies -perquè a la nostra societat hi ha molts i diversos models familiars- de la naturalesa. Està genial. Us fiquem un tastet: 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

El segon llibre és d'Hércules Ediciones, amb textos de Matilde María Varela Ben i il·lustracions de Iratxe López de Munáin: Hércules pasea con Gloria Fuertes. En aquest cas és Hércules el que baixa de l'Olimp -convertit en gos- i amb la seua màquina del temps aterra a l'any 1978, en Madrid, davant d'un grapat de televisors que emeten la veu i imatge de la poeta Gloria Fuertes. Decideix conèixer-la i Gloria va contant-li la seua vida, a la vegada que passeja per Madrid, en els llocs que conformen el seu paisatge urbà vita.

Molt interessant, en ha agradat la forma original d'apropar la vida d'aquesta gran poeta als xiquets i xiquetes.

Fruit d'amor: un poema de Juan Gelman per començar Juny

Jueves pasado en aire

compañero

de tu conversación. Sobre el

mantel,

los dulces platos, el cuchillo

alerta,

las ganas de comer.

También las ganas de charlar

un rato,

de todo, de cualquier cosa,

de nada.

De llorar a raíz de la cebolla

y de reír a punto en la

cuchara.

Tus manos diestras, tibias de

verdura,

y el delantal que siempre se

estropea

justo ahí, ¡pero qué rabia!

el pan

subió de nuevo, ¿eh?, ¡qué

cosa seria!

¡Qué cosa seria, esposa, cosa

seria,

tocar el aire de este jueves

limpio!

¡Mirarse el pecho, escándalo

de vida!

¡Oír en tu vientre cómo crece

el hijo!

Y lo demás, lo iremos

arreglando.

Tal vez el mundo cabe en

la cocina

donde hablamos del hijo.

El futuro es un rostro, un

dulce nombre,

una sangre en camino a este

camino.

Amor se dice de un extraño

modo:

cuna, pañal, la bata.

Estas cosas comunes.

Esas palabras blancas.

El amor ha crecido.

La primavera canta en mi

pañuelo.

(Juan Gelman / Nicoletta Tomas Caravia, il.)

Amor de mare / Amor de madre: poema de Begoña Abad

No necesito un hijo que me quiera,

ni que sea feliz, ni hermoso,

ni que triunfe y me sonría,

ni un hijo que me cuide,

me proteja, me tutele.

Necesito, simplemente,

un hijo que me sobreviva

y al que poder amar hasta el final.

Si me faltara,

¿qué haría yo con tanto amor

como me crece para él

cada mañana?

(Begoña Abad)

La il·lustració és d'Evangelina Prieto.

Un bes de bona nit! / Un beso de buenas noches! Poesía de Alejandro Bravo

Arrurrú

(Alejandro Bravo)

El niño me besa

y me pide que le acompañe

en el lecho

hasta que logre

alcanzar el sueño.

Antes de dormirse

me dice al oído

¡Papá, te quiero mucho!

Con la calidez

de un pequeño sol

cierta ternura invade mi pecho

La il·lustració és de И. Панов (Igor Panov).

Mariposa de cuento, vuela hasta mi almohada: poesia infantil d'Alejandra Ximena Plana

Treballar utilitzant les xarxes socials té molts avantatges. Un d'ells és l'efecte de reciprocitat, nova creació i compartiment que pot produir un text. Per exemple, fa poc que vàrem publicar al blog El cuaderno de Mariposa i ho vàrem ficar a Facebook. Doncs... Alejandra Ximena Plana, inspirant-se en aquests versos, ens va regalar un nou poema, molt boniquet, que volem compartir amb tots vosaltres. Gràcies, Alejandra.

Editar aquest blog produeix un "efecte papallona" que ens encanta i, a més, és un dels objectius centrals del mateix.

Mariposa de cuento

(Alejandra Ximena Plana) 

Danzas frente a mi ventana,
pequeña mariposa,
que de la pluma del escritor
escapaste en la noche oscura.

¿Me traen tus alas de papel,
cuentos llenos de aventura?

Atraviesa mi ventana,
con tu cuerpo cartónpiedra,
y gira sobre mi nariz
como la bailarina en la caja.

Ahora me voy a dormir,
pósate sobre mi almohada,
cuéntame tú una historia más
que mamá trabaja mañana.

Hada que me envía Natura,
para hacer de Nana a mi infancia,
vuelve a tu mundo-tintero
a llenar de historias tus alas.

Y cuando la luna de plata,
vuelva a hacer brillar su luz
sobre las sábanas blancas,
¡alégrame con tu visita! 

Shhhh…. 

Viene alguien…
Que no te vean… 

Buenas noches…
Vuela a casa….

La il·lustració és de Morena Forza.

D'on vindrà la meua germaneta? Poema infantil d'Annabel Martínez

Mare, d'on vindrà? (il. Selda Marlin Soganci)

 La vinguda d'un nou germanet o germaneta sempre qüestiona preguntes. D'on ve? Per què ve? Cóm serà? Quan vindrà?...? Annabel Martínez té un preciós poema on surten algunes d'aquestes qüestions i ens dona una molt bonica i sensible resposta poètica.

¿De dónde vendrá?

(Annabel Martínez)

Mamá, ¿de dónde vendrá la hermanita?

De la Luna.

¿Por eso tu barriga es una luna llena?

Por eso la Luna es

quien mece la cuna

de niños durmientes

que no tienen dientes,

ni uñas feroces,

para defenderse

de sueños cautivos

de cuentos que asustan

a niños que duermen,

pero no a la Luna.

¡Cuentame un cuento!... con poesía / Conta'm un conte!... amb poesia

No cal que us recordem la importància que té contar contes als xiquets i xiquetes tots els dies. És un regal mutu que ens fem. No és sols la importància de la lectura, és també el temps que compartim, les experiencies comuns, els sentiments que experimentem, els nous descobriments... Hi ha tot un món en un moment lector compartit. No ens ho perdem! Aquests dies que tenim més temps lliure cal que ho aprofitem i gaudim de la lectura. 

Estem creant arrels lectors cada vegada que escoltem "conta'm un conte" i nosaltres ho fem. Més encara, sigam també nosaltres els que digam "vols que t'explique un conte"? O un poema?

Contame un cuento

(Silvia Schujer)

Contame un cuento de hadas

para soñar esta noche

letras doradas.

Contame un cuento liviano

para que duerma esta noche

bajo mi mano.

Contame un cuento que flote

sobre mi almohada

porque detrás del silencio

no escucho nada.

Contámelo poco a poco

muy despacito

que cuando cierro los ojos

lo necesito.

La il·lustració és de Bartssimson

Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

Divendres per la vesprada sembla un moment ideal per a fer plans: on sortir el cap de setmana, quina pel·lícula de cinema veure, on sopar per la nit, quin llibre llegir còmodament, escriure allò que al llarg de la setmana no hem tingut temps; però... de vegades els plans es trunquen... o no, perquè un somriure d'un infant val per tots els plan del món. Llegiu el poema de Dani Espresate i tragueu les vostres pròpies conclusions.

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

La il·lustració és de Kim Roberti. 

L'alquimia de la infància: poesia de Francisco Serradilla

El alquimista

(Francisco Serradilla)

En un laboratorio polvoriento de infancia

sintetizó la esencia de las cosas.

Tomó la forma fría recubierta de esporas

y bajó la escalera, bordeó el patio

hasta una calle agnóstica, solapada en su inercia.

Entre las multitudes parecía

un ciudadano más, una plantilla

para dibujar hombres.

Pero iba lentamente trastocando

la materia en dilemas,

la substancia en cancelas y cipreses,

la tinta del destino en azulejos.

En un laboratorio polvoriento de infancia

sintetizó el fluir de las esferas

y pudo verse, ajeno, amalgamado,

más allá de relés y capas blancas,

recluido en la madera del anciano pupitre.

La il·lustració és d'Adriana Keselman

Luna de nácar: poesia per a dormir gronxant-se amb la lluna

Cada nit, abans de dormir, les paraules i els versos, les besades i carícies, ens obrin la porta de dels somnis. Els xiquets i les xiquetes (també els majors, per què no?) necessiten dels abraços de les paraules que els bressolen per sentir-se protegits, estimats, segurs. No cal recordar-vos que contar-los històries, compartir lectures, llegir poemes junts cada nit no sols fomenta la lectura, també crea un lligam important entre els pares i els fills, un fil de comunicació i estima, d'imaginació i sentiments compartits que deixen la seua llavor ben dins del nostre cervell i del nostre cor.

Per a la nit d'aquest dijous us proposem la lectura de Luna de nácar, un preciós poema infantil de la nostra amiga, mestra i poeta, Mª Rosa Serdio. Gronxem-se junts amb la  llum de la lluna. Bons somnis poètics!

Luna de nácar

(Mª Rosa Serdio)

Grande y gloriosa,
luna de nácar
sale a colgarse aros de plata.
Y, allá en la nube,
deja una lágrima.
¡Vuelve, lunera,
que aquí, en su casa,
espera un niño
que te reclama.
Él, sin tus besos,
no va a la cama.
Yo, sin su risa,
soy poco...
o nada.

La il·lustració és d'Ofra Amit.

Cançó del viure clar: un poema per a embaraçades

Cançó del viure clar

(Joan Maria Guasch)

Una vida, dues vides,
quantes vides teniu Vós?
Vós teniu la meva vida
i la vida de tots dos.

Vós teniu la vida xica
d'un infant que ve de lluny;
flor d'amor, fruita bonica,
com les cireres pel juny.

Vós sou la branca que es torça
en senyal de plenitud.
Vós teniu tota la força
de la meva joventut.

Vós porteu en la mirada
tot el goig del viure clar
i en la falda curullada
la collita de demà.

L'amor que ens omple de joia
s'ha tornat prometedor.
Un infant com una toia
amb els ulls plens de claror...

Una vida, dues vides,
quantes vides teniu Vós?
Vós teniu la meva vida
i la vida de tots dos.

La il·lustració és de Joanie Schwarz.                        

Pelo de paja: poema per a una nena

Pelo de paja

(Alelí Manrique)

Pelo de paja,
cara de cera,
brazos de ramas,
bolsillos de nena.

La il·lustració és de Sarah Davis.

Bruixola cap a la justícia: El abrazo, poema de Mar Benegas

Ens ha encantat el poema que Mar Benegas ha penjat hui al seu blog; què bonic! Volem compartir-lo amb tots vosaltres. És clar que per ací fa molta calor i el fred sols està en la nostra memòria, però l'abraç per la justícia sempre ve bé.

El abrazo

(Mar Benegas)

Abrígate bien
que la ciudad hiela
y hay gente hosca
que se alimenta de vísceras

abrígate cariño
que el viento trae
el helor de las máquinas
y el brillo gélido de los neones

abrígate de los amos y del hambre
de las fábricas y los comerciantes
de los mesías

de las guerras y el dólar, mi cielo
que lo injusto es una brújula
que señala siempre al frío

abrígate mi amor
y mantén
el corazón tibio
no vayas a resfriarte.

La il·lustració és d'Ignasi Blanch.