Hui us volem regalar un preciós poema d'amor per a tots els lectors i lectores d'aquest bloc. Un poema d'amor de Liliana Cinetto, Amor en la Biblioteca. Són uns versos amb els que hem gaudit jugant en les sessions d'animació lectora en la Biblioteca de Cocentaina, però que, a més, ens encanta. Tant és així que es varem ficar en contacte amb Liliana Cinetto i li varem demanar permís per a traduïr-lo al català. Així que, amb el permís de Liliana Cinetto i d'Ediciones Atlántida -Buenos Aires, Argentina-, ens hem atrevit a traduir el poema (i li agraïm a Vicent Santamaria la revisió d'aquesta traducció). Un versos d'amor que cavalquen per les ones de l'Atlàntic, d'una a l'altra banda, amb dos llengües que ens agermanen amb la poesia.
Amor en la biblioteca està inclós al seu llibre
20 poesías de amor y un cuento desesperado (Buenos Aires,
Editorial Atlántida, 2003).
Amor en la biblioteca
Liliana Cinetto
(traducció M. Dolores Insa)
Conten que conten que hi havia
una vegada una princesa
que vivia en un estant
d’una vella biblioteca.
Sa casa era un conte de fades,
que quasi ningú no llegia,
estava entre un diccionari
i un llibre de poesia.
Solament alguns xiquets
n’acariciaven les pàgines
i visitaven de vegades
el seu palau de paraules.
Des de la torre més alta,
sospirava la princesa.
Llàgrimes de tinta negra
lletrejaven la seua tristesa.
És que ella estava avorrida
de viure la mateixa història
que de tant repetirse
es sabia de memòria:
una bruixa l’encisava
per envejar la seua bellesa
i el príncep la salvava
per a casar-se amb ella.
Conten que conten que un dia,
just a l’últim estant
algú trobà un altre llibre
que no havia vist abans.
En obrir-lo amb suavitat
de les seues fulles groguenques
va eixir un capità pirata
que estava en aquesta novel·la.
Aguaitada entre les pàgines
la princesa el mirava.
Ell dibuixà un somriure
tan sols per saludar-la.
I taral·lejà la cançó
que el mar li canta a la lluna
i li regalà un collar
fet d’algues i d’escuma.
Assegut sobre un rengló
el pirata, cada nit,
l’esperava en un cantó
del capítol catorze.
I la princesa muntava
una escala de síl·labes
per trobar-se el pirata
en l’última represa.
Així es quedaven tot plegats
fins que traspuntava el sol,
escoltant el murmuri tebi
del mar, en un caragol.
Conten que conten que al maig
els dos se n’anaren un dia
i deixaren en els seus llibres
moltes pàgines buides.
Els personatges del llibre
ofesos protestaven
“Les princeses dels contes
no se’n van amb els pirates”.
Però ells ja estaven lluny,
molt lluny, en alta mar
i escrivien una altra història
conjugant el verb estimar.
El pirata i la princesa
aferrada al seu braç d’acer
naveguen per set mar
sen un vaixell de paper.
