202 --3 - EL NÚVOL I L'ONA --- LLEGENDA DEL BES

9 – 2 - 09
LA LLEGENDA DEL BES
3 . El núvol i l’ona.

Quan el boiram es formà núvol
i ja per terra no era son volar,
li vingueren ganes de ser rúfol
llançant-se a viure a l’espai.
El cel era net, diàfan. S’ensolcava.
La llum brumia entre groc i blanc...
Estengué ses urpes i assetjava
l’immensitat festiva a son davant .
Xuclant amb força, amb insistència
es trobà amunt, amunt, volant.
Es palpava tant lliure sa existència
com moixonet que surt de niu casal
i recorria el cel dolç eixamplant-se,
tot era seu, tot el immens braçal...
Divinitat volguda, enlairant-se,
bevent l’estora del cel blau
.........................

........................
En altre indret de l’espai blavós floria
aigua mar d’ona potent sorgia
enrubinant urc orgull mascle gegant.
.............................
No hi ha distància en la vida,
No hi ha distància en el cel blau
No hi ha distància feta a mida
Quan es teu tot l’univers astral.
....................
L’ona colossal el núvol veia...
- On va aquest pobre desgraciat ?
Me l’engoliré sense pensar-s’ho.
Es transformarà en llet de mar -.
S’apropà la ingent, superba rafugada.
- Què vol eixa que alça el braç? -.
I llençant el bram dur i l’empenta
del pixum en el ventre guardat
caigué damunt l’ona ferotge
volent sa fortalesa anul·lar.
....................................
Ara, al cel no es deixonda ja el rúfol...
dins del mar junts ona i núvol
s’han unit espoltrint-se en fort abraç
tot és aigua, bromall i ona.
Iguals matèries. Dins d’ells ressona
el bes d’amor jamai pensat.