Allà
en el lluny la gran rialla del foc.
no
calla, no para ment en la destroça...
Verges
llençades al estrall per sàtirs furiosos
caliuen la sarmentada sobrant del cep,
on
la tisora cruel escurça la vel·leïtat
del
ramatge que empampà verd en primavera.
Així,
avui, collit el negoci – braguers plens de suc
que
melindrós rajarà al tripijoc de boca anhelant -,
avui,
el barber talla deixant cappare i brocada
i
retalla i retalla per que el rebrot nou faci bresa..
Fins
la cendra el vent escamparà per la finca...
Nova
vida vol la natura, que ressusciti
de
les ferides que ploren saba que cicatritza...
I
vindrà el brot tendre renovant amb fal·lera
seguint
el cicle establert en llunyà temps ...
Florirà
de vell nou i parirà nova messa
ensenyant
a l’univers l’excel·lència de seva ànima.
Del
foc al brot la voluntat esclata humil i noble
destriant
en son ser la feina que l’intern mana.
DE
REBAIXES 16 .- ANTON.-T.E.-6-3-16.
