-
No
m’esgarrapis la pell –
li
deia a l’estarranc de l’arbre sec
que
encara conservava urpes dúctils
com
quan circulava prop de la grandesa .
Encongit
el cap, amb el braç lleuger es protegia
i la
fera – deplorat arbre – li ensenyava la
ditada
que
avui s’enrunava dins d’osca carícia...
El
front seu fou rascat i una goteta de sang es feu veure
i va
explotar avall com senyalant camí.
No
maleí l’arbre. Sabia que l’esgarrap inconscient
no
provenia de mals havers, ni males arts
ara,
les rames eren mers branques insensibles penjants
sense
vida i ocupaven un lloc immòbil i estàtic
Abans,
el seu frec li encantava con dits de noia,
mans
allargassades que sempre li retien carícia.
Aquell
glopet de sang era tinta per firmar nou existir.
DE
REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 9-1-15
............
SILENCIS
5.- Qui
no s’ha ofegat mai en el mar de la neciesa
escoltant
converses de sers mandataris?
