Aparellats baixaven les escales
com si catifa vermella emmelés seus peus...
El mes alt explicava un somriure,
l’altre remenava les mans com ventiladors
i la veu sortia del forat fent volutes...
El vent perfumava el lloc
i les cases s’apartaven per deixar pas
als dos creguts prínceps d’idees a imposar
al col·lectiu que prenia fotos d’aquell passeig
de dos.
La parella, models en seu fer i dir, volien
unir-se
per poder transmetre els dos parers com un de
sol...
Fins , sense tenir nom propi igual,
el mateix dia complien aniversari...
Les desigualtats poden conviure...
Això ens volien demostrar...?
Unir-se en la diversitat
i fins en el pentinat no s’avenien ...
Qui podia creure amb fe que caminaven
pel camí que ens portaria a la felicitat ?
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 2-4-16.
