Furgo en el calaix del pensament
i el paperam previst ha desaparegut.
Veig el meu JO, abans potent, agenollat
com si perdó demanés en aquell estol
que abans habitava segur del seu fer
El moble de l’enginy estòlid(neci) ara és
i penso en foteses que ensagnen el crit
d’un viure que em marquen com nou
i amb garants i esplèndids implements...
Les promeses de dirigismes enriquits
em sonen repetitius en meus desgraciats instants
que continuen preparant-se en el lloc
l' esdevenir del imminent futur.
Ha claudicat el meu esperit calmós, quiet
i el meu valor recula... Què serà de mi ?
He assumit el criteri que m'han venut
i, ara, el meu criteri no viu en el calaix.
Per això el calaix meu és buit.
Tornaré a omplir el calaix de decisions pròpies
i em tornaré asceta sense escoltar a ningú.
Les profecies son banals paraules al vent
per distreure i divertir el bosc dels inùtils
Anton.- T.E.. 9-10-14
