Mugen no kanata e

- En comptes de fer minvar el Jo per seduir l'Altre i aconseguir que ompli el nostre univers, és obvi que també podem triar omplir l'univers amb el Jo. Són aquestes paraules que l'autor, Foster Wallace, fa dir a un dels seus personatges, un tal Noman Bombardini, a L'escombra del sistema.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca d'un personatge que tan sols unes poques línies abans ha donat mostres evidents de captenir-se amb poc senderi i molta insensatesa, fins al punt que no pocs lectors, arribats a aquestes alçades, tal vegada convindran amb mi que al tal Bombardini li falta un bull (o dos, o tres, o tots), i que els seus raonaments i les seves accions són més aviat els propis d'un dement d'aquells que més valdria que fos tancat en alguna mena d'institució d'aquelles dites psiquiàtriques que semblen tenir com a objectiu fundacional el redreçament psíquic i tal vegada moral d'aquells que hi fan estada d'habitud en contra de la seva lliure voluntat.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca del tal Bombardini, doncs que haguessin pogut fer altres personatges, potser un Karamazov, amb tan lloable propòsit, enlloc d'expandir fins a l'infinit i més enllà, talment en Buzz Lightyear, la pròpia i evident corporeïtat.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (III)

En conjunt, Verdaguer, alhora deixeble i mestre d'ell mateix, va crear, a meitat de camí de l'instint, l'erudició llibresca i la recerca de camp, un model de prosa, en el sentit més pur de la paraula, “fragmentària”, que és, a la vegada, culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, i que, d'una banda, mostra un prodigiós poder d'observació i de descripció, molt sovint d'un detallisme i d'un colorit que raneja el preciosisme...

Són aquestes paraules de Joaquim Moles que he trobat a l'estudi introductori de l'edició de En defensa pròpia que aquests darrers dies he passejat amunt i avall. Paraules, que més enllà de definir amb precisió la prosa verdagueriana, tal vegada podrien servir per definir qualsevol altra prosa. Qualsevol altra prosa com cal, s'entén, que indefectiblement hauria de ser culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, si no fos, és clar, que tota prosa com cal, fins i tot la de Verdaguer, també hauria de defugir tota definició, fins i tot, i sobretot, la que a mi mateix em plau imaginar en les llamineres paraules del senyor Moles.

Ashita

Avui, si em disculpen (i si no també), em plau fer una mica de demagògia, a veure si jo també en sé. No s'ofenguin més del necessari.

Crec que demà al matí no pagaré el bitllet de l'autobús, total, en Millet ha robat més. I que al migdia, quan vagi a fer un menú per dinar, doncs tampoc el pagaré, total, els bancs han robat més. I, evidentment, quan agafi els ferrocarrils per anar a buscar els nens a l'escola, tampoc pagaré el bitllet, total, amb el sou que cobren els directius de TMB, no ve d'aquí. I quan vagi al forn a buscar berenar pels menuts, doncs tampoc el pagaré, que total, mira el que ha robat l'Urdangarin. I si algú gosa discutir-me el meu comportament, doncs li calaré foc, que total, violència són els desnonaments. I en passar per una llibreria esmicolaré l'aparador i agafaré tot el que em plagui, que total, la cultura ha de ser gratuïta. I en arribar a casa, com trobo que el pis del veí de sota, que té pati, em plau més, doncs li petaré la porta i m'hi fotré dins, que total, ell en té tres i no li ve d'un. I quan abans d'anar a dormir hagi de buidar els budells, doncs ho faré al carrer, que total, els turistes embruten més. I si no tinc son, doncs tocaré la trompeta, que total, els que volen dormir per les nits són tots un feixistes. I si algú no li agrada el que escric, que se'n vagi a la merda, que total, sembla que allà és on acabarem tots.

Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?

Kinō no eiga

Deu ser certament injust judicar noranta minuts de metratge pel que succeeix en cinc anecdòtics i irrellevants segons. Més encara, quan el conjunt del metratge ofereix alguns moments d'una bellesa captivadora, com ara el desplaçament dalt d'una locomotora de la protagonista femenina ves les imponents instal·lacions siderúrgiques de la zona en una esplèndida seqüència que posaria els pels de punta a qualsevol ecologista (1:12:40), o l'avenç en diagonal de la mateixa protagonista dalt d'un camió que es combina amb la marxa enrere d'una locomotora i l'alça de les barreres del preceptiu pas a nivell (1:06:55), o inclús el capriciós vol d'innúmers paperets dins l'habitació de la protagonista femenina a causa d'un cop d'aire no gens casual (1:27:34). I posats a judicar amb rigor, abans fora criticable la interpretació d'algun dels actors, o la previsible i inevitable dogmàtica soviètica de l'època, que no pas la frivolitat que a mi m'ha plagut esmentar, no més que una fotesa anecdòtica i irrellevant, com anecdòtic i irrellevant acostuma a ser el meu judici.

Konban eiga o mimashita (VIII)

En un cert moment del metratge (58'45''), el protagonista masculí surt despitat d'una aula, en haver estat el seu amor rebutjat per la protagonista femenina. Tot seguit els espectadors veiem com en un únic pla fix el protagonista masculí s'allunyà passadís enllà, empetitint-se, alhora que, del fons del passadís, se'ns fa present una petita figura vestida de negre que s'atansa cap a nosaltres. És aleshores que l'espectador mestretites endevina que la funció de la figura que s'atansa no és altra que la de topar amb el protagonista masculí, per tal que amb la topada se'ns faci evident el gros disgust del protagonista masculí, que de tan absort com resta pel propi disgust, no para cap esment a tot allò que l'envolta, talment al costat del propi enuig res no existís. Un recurs habitual en el món del cinema, que fa que en tota pel·lícula els personatges sempre topin amb objectes o amb persones quan marxen enutjats d'algun indret. En aquest cas, es pot criticar al director, a banda de l'ús d'un recurs massa evident, una desafortunada planificació, doncs entre l'aparició de la petita figura vestida de negre i la topada amb el protagonista masculí s'hi escolen ben bé quatre o cinc segons, temps més que suficient per a què tots els mestretites de la sala puguem preveure el que tot seguit s'esdevindrà, la inevitable topada del protagonista masculí amb la petita figura vestida de negre.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (II)

I així com la prosa de Verdaguer em resulta del tot plaent, el contingut de les seves paraules m'embafa. I no pas per què trobi que li manca raó en la seva disputa amb el senyor bisbe, ans al contrari, resto embafat de l'excés de raó que sobreïx de totes i cadascuna de les paraules que escriu. I aquesta potser és, goso creure, la clau de volta del cas Verdaguer, l'excés de raó del poeta. Doncs només algú tan convençut com ell ho estava de la justesa de les pròpies raons i de la malvolença i malvestat dels seus contraris, és capaç d'actuar amb semblant turpitud, en creure, com devia creure el bon mossèn, que amb seguir en tot moment la llei de Déu amb sincer entusiasme n'hi havia prou per reeixir en les coses del món, quan és cosa sabuda que ni sinceritat ni entusiasme són qualitats que agradin als homes, entre els quals, ai las, crec incloure'm.

Tōku

deprecació: f. [LC] Acció de pregar que un mal sigui allunyat.

I qui sap si és potser una mostra d'humana sapiència i pràctica sensatesa per part dels doctes redactors del diccionari de l'Institut haver escrit el què han escrit, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs. O potser és només que els doctes redactors del diccionari de l'Institut són uns bons observadors, que no és poca cosa, essent els propis pregadors aquells que mostren una humana sapiència i una pràctica sensatesa en demanar el que demanen, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs, doncs tal vegada fora impertinent demanar allò que, a més de no poder ser, és del tot inescaient.

Kochira wa Verdaguer-sama desu

Si jo tingués la sort de ser una persona de fe i cregués en l'existència de Déu nostre senyor, diria que fou el propi bon Déu qui provocà la caiguda del més amatent dels seus servidors, mossèn Cinto Verdaguer. Que fou el propi bon Déu qui el difamà i calumnià, qui el tractà d'alienat, de lladre, d'espiritista, d'heretge, qui el tragué del palau del marquès de Comillas i l'abocà al fang, qui l'ofegà a deutes i el privà de qualsevol mitjà de subsistència, qui li prengué la missa i els llibres, l'honra i la dignitat. I tot això ho feu el bon Déu amb la més lloable de les intencions, forçar mossèn Cinto a prendre la ploma i defensar-se, deixar-se de rodolins i oferir la més portentosa prosa que tal vegada mai s'hagi escrit en catalana llengua, En defensa pròpia.

Ichiban desu ka

Avui crec ser de l'opinió que només hi ha quatre categories de persones: aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i aquelles que se saben malvolentes vers els altres, que no en fan quatre sinó dues. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres es divideixen entre aquelles que se senten cofoies de ser malvolentes vers els altres i aquelles que s'avergonyeixen de ser-ho, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres ja fan tres tipus de persones, que tampoc en són quatre. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres i s'avergonyeixen de ser-ho, es divideixen entre aquelles que malden per deixar de ser malvolentes vers els altres i aquelles que, cap cotes i avergonyides, accepten amb resignació la seva malvolenta condició, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i a aquelles que resten cofoies de ser malvolentes vers els altres, ja en fan quatre.

Dit això, només em resta descobrir en quina categoria sóc, i en quina em plauria ser.

Kyō no kakimono (XII)

És difícil escriure sobre no res. Provar, endebades, d'observar el buit en dirigir la mirada cap enlloc sense fixar-la en res del que ens pugui arribar a envoltar, en estar, com estem, sempre envoltats d'objectes o persones, com ara les parets d'una cambra si som a l'interior d'un habitatge, l'alineació de l'arbrat si som al carrer, o la desagradable corporeïtat dels altres si ens trobem en companyia d'enutjosos desconeguts. I si per un bell atzar som capaços de mirar sense veure, encara resulta més difícil obviar-se a un mateix i defugir la temptació d'observar-se, i així acabem parant atenció a la primera banalitat que ens passa pel cap o, encara pitjor, observem i analitzem el propi procés d'escriptura i ens acabem lamentant, tal com ara faig jo, de la dificultat d'escriure sobre no res.

Watashi wa omoide desu ka

És d'una evidència potser aclaparadora, però no exempta d'una certa joia, que no sóc aquell que crec ser. Que aquell que crec ser no és més que un record, però no pas el record d'aquell que vaig ser, com de vegades vull creure, sinó el record d'algú que mai vaig arribar a ser, potser només el record d'aquell que hagués volgut ser, el record d'aquell que creia ser, el record d'aquell que creia recordar haver estat. Només, doncs, el record d'un record.

Zhao-kun no monogatari (II)

La història de l'orfe del clan dels Zhao és fàcil de sintetitzar. Un emperador té dos ministres. Un és savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu. L'altre, en canvi, és fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu. No cal dir que el segon ministre enveja al primer, intriga en la seva contra, i després de no pocs esforços provoca la seva caiguda i la de tot el seu clan. D'aquesta manera tres cents membres del clan dels Zhao, el clan del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, són executats per tal d'esborrar la seva memòria, talment mai no hagués existit. Només en resta un, un de sol, no més que un nadó, net del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, que ocultat a la malvat del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu, aconsegueix sobreviure i atènyer l'adultesa. Final de la síntesis.

La moral de l'orfe del clan dels Zhao és també fàcil de sintetitzar. Hom ha de sacrificar-se per benefici de la comunitat. El clan dels Zhao està format per persones sàvies i bondadoses, humils i lleials, justes i caritatives, i cal, a tot preu, preservar la seva existència per tal que la saviesa i la bondat, la humilitat i la lleialtat, la justícia i la caritat, s'imposin sobre la falsedat i la corrupció, l'orgull i l'ambició, la violència i la venjança. I per això no són pocs els innocents que voluntàriament sacrifiquen llurs vides, o la dels seus fills, amb el lloable objectiu de salvar al darrer dels Zhao, l'orfe del clan, de les urpes del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu.

I la primera mostra de saviesa i bondat, humilitat i lleialtat, justícia i caritat que ens ofereix l'orfe dels Zhao, un cop assolida l'adultesa i assumida la feixuga càrrega del seu passat, és... la venjança.

Zhao-kun no monogatari (I)

Aquesta nit m'ha estat explicada la història de l'orfe del clan dels Zhao. Una història que tal vegada s'esdevingué fa molts i molts anys, diuen. Una història que tal vegada ens vol oferir algun tipus de principi moral, diuen. Una història que tal vegada es pot comparar a allò que ens oferiren els tràgics grecs, diuen. Una història que tal vegada també es pot comparar a allò que ens oferí Shakespeare, diuen. Una història que tal vegada ens pot ensenyar no poques coses, diuen. Una història que, en definitiva, tal vegada paga la pena de ser escoltada, diuen.

I encara que no sempre hem de fer cas de tot allò que ens diuen, potser sí que la història de l'orfe del clan dels Zhao és una història que paga la pena de ser escoltada, de ser atentament escoltada.

Jota-san no monogatari

Aquest cop és a al carrer Astúries on em sembla reconèixer a Jota sota la forma d'un captaire que destorba als clients d'un establiment on se serveixen menjars. I encara que provo d'accelerar el pas, no puc evitar que Jota em reconegui i s'apressi al meu darrera amb l'insensat desig que li faci algun tipus d'almoina. dErsu_, si us plau, em suplica Jota, penseu en els meus fills, abocats a la misèria, sense ni un rosegó de pa per menjar, vestint parracs, la gran fent de meretriu per tal que puguem pagar el lloguer de la cofurna on vivim, dErsu_, apiadeu-vos de la meva dissort, vós que podeu... s'allarga Jota en enutjoses i hipòcrites súpliques, doncs prou sé que qualsevol moneda que capti es convertirà, d'immediat, en alcohol de la més baixa estofa. A veure, Jota, si jo ara us donés cent euros, li dic tot seriós, que en faríeu?, li demano, no sense fer-li saber, també, que les meves paraules són hipotètiques. Oh, dErsu_, ànima generosa, benefactor dels desventurats, favorit dels Déus, cent euros... s'exclama el molt insensat, que de cop sobte intenta prendrem la ma amb el no dissimulat objectiu de dur-se-la als llavis en senyal de reverència i agraïment. Enrere, desgraciat, i respongueu, li crido enutjat. Pa, compraria pa, i llet, arròs, oli, cigrons, i també carn i peix, i medecines per tractar la pulmonia del petit i la lletja infecció de la gran, oh dErsu, ànima generosa, benefactor dels... i abans que no pugui tornar-me a prendre la ma l'alliso d'una bastonada i li retrec que és un hipòcrita, doncs prou sé, li crido, que gastareu fins al darrer cèntim en pixum de gat destil·lat per entrompar-vos... si almenys compressiu un malta decent, li retrec, i no em desplau que em volgueu enganyar, ni que només penseu en alcoholitzar-vos deixant que la vostra família es consumeixi en la misèria... però beure aquell aiguardent és monstruós, inhumà... veniu amb mi, desgraciat, i us compraré una ampolla del millor destil·lat de malta que mai no heu tastat, el convido, i ell, llagoter, em diu que sí, i tant, i hi torna amb la seva salmòdia, que si ànima generosa, que si benefactor dels desventurats, que si favorit dels Déus, i abans no em pugui tornar a prendre la ma li etzibo una altra garrotada, no fos cas, i li dic que ja me'l conec, i que sé que és capaç de malvendre's l'ampolla que li obsequiaré només per aconseguir diners per comprar encara més mam. Així què, benvolgut Jota, i enteneu que això de benvolgut és un mer formalisme buit de qualsevol contingut, us beureu tota l'ampolla d'una tirada al meu davant, sentencio. Tota, dErsu_? i d'una tirada? s'exclama Jota, més decebut que no pas espantat. Tota, Jota, tota, i si no us sembla bé, bon vent i barca nova.

I aquesta és la història, un cop més verídica i en tot ajustada a la realitat dels fets, de com Jota va esdevenir un cop més difunt, aquest cop a causa d'un coma etílic.

Mou ichido itte kudasai

Crec ser conscient que tot el que acostumo a dir ja ha estat abans dit per altres persones, i que és precisament per això que ho puc dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindria res per dir, o per repetir, que és el que sempre faig, tornar a dir, dir de nou, repetir el que ja ha estat dit, en no haver jo mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres persones.

Altres persones que potser no són sempre conscients que tot el que acostumen a dir ja ha estat dit, també, per unes altres altres persones, i que és precisament per això que ho poden dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindrien res per dir, o per repetir, que és el que sempre fan, tornar a dir, dir de nou, repetir el ja ha estat dit, en no haver elles mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres altres persones.

I encara que ara potser fora llaminer continuar repetint el mateix text, doncs de ben segur que les altres altres persones també repeteixen el que altres altres altres persones ja han dit, no es pot descartar la possibilitat que algun cop hi hagi hagut algú que, ni que sigui pel més bell atzar, hagi dit alguna cosa que fins aleshores no havia estat mai dita per ningú, com ara, per exemple, salvatge és la mort, segadora de la humanitat.

Uchi no niwa

I encara que no són poques les virtuts de Quo Vadis?, versió cinematogràfica dirigida per Mervyn LeRoy de l'homònima novel·la de Henryk Sienkiewicz, com ara la recreació que fa Ustinov del personatge de Neró, la irònica llagoteria de Petroni, la hieràticament hilarant interpretació dels actors secundaris, o la no poc maniquea i graciosa divisió entre virtuts cristianes i vicis romans, particularment servo un entranyable record del decorat que mostra la dolça llar d'Auli Plauci, general romà feliçment jubilat i convertit a la fe cristiana.

La llar del general serveix d'aixopluc a Marc Vinici, que de retorn d'una victoriosa campanya en terres britones, ha de fer nit a les portes de Roma. Allà, en la confortable ufanor d'una vil·la de cartró pedra, el gloriós Vinici s'enamora de Lígia, filla adoptiva de Plauci i captiva de Roma, quan tots dos enraonen com sords, cosa que potser afavoreix que la tal Lígia també s'enamori del gloriós Vinici. Però més enllà dels anecdòtics sentiments de dos poca-soltes, servo el record de la llar del vell Plauci, un indret que avui no em costa identificar amb un idíl·lic jardí epicuri, per molt que a l'infant que aleshores vestia el meu nom i s'embadalia pel jardí de la vil·la del vell Plauci, mai no hagués sentit parlar d'un tal Epicur.

Watashi wa herikoputā de tobimasen

No he volat mai en helicòpter. Ho he fet en avió, com a passatger, i també en ala de pendent, quan, corrent costa avall en contra del vent, el paracaigudes que la meva empenta arrossegava s'inflava i em feia ascendir per sobre del sòl que tan sols uns instants abans trepitjava. No era pas res difícil de fer, com ho prova que jo mateix, persona més aviat maldestre en la pràctica esportiva, fos capaç d'enlairar-me, de seguir un recorregut prèviament decidit, i d'aterrar amb correcció allà on tocava. Només un cop el recorregut del meu vol no es correspongué amb allò prèviament decidit, quan descendint des del cim del Puigsagordi vaig ensopegar amb l'esponerosa copa d'una conífera que em privà de prosseguir desplaçant-me segons semblava ser el meu desig. Però en helicòpter no he volat mai, encara que tinc el record d'un petit llibre així titulat, Helicòpter, de tapes color magenta i d'un contingut que més que a l'enlairament, potser convida a una certa introspecció críptica, cosa que em portà a anomenar-lo Submarí, per molt que de vegades hom sí pugui afirmar que, cada cop que començo, estic molt més a prop d'acabar.

Nemurimasu

Un cop sopat, amb els infants ja dormits i el pensament emboirat per l'agradosa malta, no em puc estar d'admirar l'excel·lència de la feina feta al llarg del dia, de l'encert de les decisions preses i de la justesa de les paraules dites, i, ja posats, m'admiro també de la formosor de la meva persona i de la superlativa grandària i ferma erectabilitat del meu penis. Em trobo, doncs, en un estat d'ànim excel·lent, que més que convidar-me al merescut descans em crida a fites més agosarades i ambicioses, com ara salvar a la humanitat de tot mal. Afortunadament l'embriaguesa no m'emboira del tot el pensament i de seguit m'adono de la grossa insensatesa del meu propòsit: salvar a la humanitat? i ara, el que cal és exterminar-la! em dic, convençut que ara sí el meu objectiu és encertat i admirable, just i necessari. Però abans no pugui prendre les divines armes i davallar les escales prest pel carnatge, la son em guanya i resto amb la consciència i la voluntat suspeses, fins al punt que un discret fil de saliva comença a regalimar-me d'entre els llavis embrutant l'amorós coixí, doncs fins i tot, els favorits dels Déus, bavegem quan dormim.

Sumimasu (III)

I com si amb una no en tingués prou, tres són les vides que, simultània i/o alternativament, crec viure al llarg del dia.

Primera i més gustosa, sens dubte, la que trobo en la lectura, quan desplaçant-me dalt del catorze, o fent temps aquí o allà, o plàcidament reclòs dins la privadesa de la pròpia llar, em deixo bressolar pels pensaments de l'autor de torn, que m'acostumen a oferir molt més del que pugui jo mai arribar a abastar per mi mateix. Segona, i potser menys llaminera, però Déu n'hi do, aquella que imagino a partir dels desconeguts que ensopego al meu pas, certament moguda i digna del mes inversemblant dels fulletons, encara que potser no prou sensata per ser viscuda, però sí prou insensata per ser recordada. I finalment aquella que m'ofereixen familiars, coneguts i saludats, certament prosaica i banal, però sens dubte confortable, una vida, aquesta sí, que potser paga la pena de ser viscuda, encara que potser millor no recordar-la gaire, ni fer-ne gaire esment.

Pīnattsu o tabekunai (V)

Els primers a venir foren grups d'escolars acompanyats pels seus respectius docents, amb la idea que conèixer de primera mà les circumstàncies que jo havia viscut i llurs severes conseqüències, els hi serviria d'advertiment i podrien extreure algun tipus d'ensenyament moral de tot plegat. Als grups escolars els seguiren altres grups, habitualment d'interns d'alguna institució pública, i de seguida vaig també començar a rebre visites individuals, sobretot de persones que seguien algun tipus de teràpia. Però a causa del ressò que el meu cas tingué als mitjans de comunicació, el fet de visitar-me es popularitzà i ja ningú no se'n podia o no se'n volia estar de fer la meva coneixença, tal com sempre és un goig fruir de les suposades desgràcies alienes des de la pròpia i també suposada confortabilitat. Venir-me a veure esdevingué així una moda d'obligat compliment, encara que la meva còlera no sempre estigués a l'alçada del que d'ella s'esperava, i fossin no poques les visites que marxaven decebudes pel meu discret capteniment.

I com que les circumstàncies del meus cas són ben conegudes de tothom, m'hagin visitat o no, poc em plau d'allargar-me més en el record d'uns fets que prefereixo oblidar. Permetin-me, doncs, que fineixi aquí la narració, i que prengui comiat de tots vostès amb una petició: no em portin cacauets.

Pīnattsu o tabekunai (IV)

Ben al contrari, la visita més carregosa que recordo va ser la d'un barbamec que deia admirar-me. Cert que em portà avellanes i un Ardbeg de deu anys, i en això es mostrà ben coneixedor de les meves preferències, però el xaval no callà ni un moment, tot recordant-me amb admiració paraules que sembla que havia jo dit o escrit en el passat, abans del fet aquell que tot ho capgirà, i que en aquell moment, en les circumstàncies d'aquells dies, em semblaren del tot alienes a la meva persona i només serviren per fer-me sentir presoner d'un passat que fa temps no visc com a propi. Fins i tot, en un cert moment, el noi es tragué una petita llibreta de la butxaca interior de la jaqueta amb l'evident intenció de servir-se'n per prosseguir amb la seva tediosa xerrameca. Alarmat per la seva insensata intenció, no vaig tenir més remei que fer sonar la campaneta per alertar al sempre eficient servei de seguretat, i tot seguit entraren dos forçuts auxiliars que prenent al carregós barbamec per sota les aixelles, el llençaren finestra avall. Llàstima no haver-me pogut alçar del llit per gaudir del plaer de veure com l'indesitjable garlador s'estampia contra el dur panot de la vorera.

Pīnattsu o tabekunai (III)

Però va haver-hi un cop que vaig rebre una visita que encara recordo amb plaer. La d'una noia de poc més de vint anys que em portà una ampolla d'aiguardent. La noia, que sens dubte em visitava en compliment d'una obligació indefugible i poc desitjada, no obrí la boca al llarg de tota la visita, i fins i tot se serví d'una discreta gesticulació per fer-me avinent la seva salutació i comiat.

En un cert moment, i atenent a la meva condició de mascle, la noia cregué que potser em plauria veure-li els pits, i també en silenci és llevà samarreta i sostens per mostrar-me'ls, petits però ferms, d'un tacte ben agradable, com no vaig trigar a comprovar. Però el gest d'acaronar-li els pits la desplagué, doncs la noia es feu enrere i m'adreçà un esguard reprovador que vaig entendre tot seguit: podia mirar però no pas tocar. Sigui com sigui, i gràcies potser a la meva obediència posterior, ja que no vaig provar de tornar-la a grapejar, la noia s'abaixà pantalons i calces i em mostrà, alternativament, anus i vulva. Finalment la noia es vestí, s'acomiadà i marxà.

Pīnattsu o tabekunai (II)

Però les visites com la d'ahir a la tarda no són les més habituals. Encara que de tant en tant sí que rebo la visita de persones de gran fama, ja sigui aquesta fama deguda a la seva contingent popularitat o als seus lloables mèrits, acostumo a rebre moltes més visites de persones anònimes, d'aquelles a qui ningú, fora del seu reduït cercle de familiars, amics i companys, no coneix.

El que ja resulta més aleatori és la composició numèrica de les visites, i sempre fa de mal dir si rebré la visita d'una persona sola, d'una parella, o d'un grup més o menys nombrós. Jo m'estimo més la visita de grups, en ser-me sempre més fàcil defugir qualsevol conversa, doncs és cosa sabuda que les persones es comporten com paràsits quan formen part d'un grup, i els paràsits, en general, van a la seva i no enraonen gaire. Així, persones que tractades individualment podrien fins i tot resultar agradables i enriquidores, com a integrants d'un grup resulten d'una companyia tan agradable i enriquidora com agradable i enriquidora pot ser la companyia d'una puça, una xinxa, un poll o qualsevol altre hematòfag. D'aquesta manera m'estalvio passar pel mal tràngol de fer cap coneixença, i no em reca de comportar-me com un imbècil.

Pīnattsu o tabekunai (I)

Ahir a la tarda vaig rebre la visita d'un grup de persones de gran fama, la notorietat de les quals no és deguda al reconeixement que reben per l'excel·lència amb que desenvolupen les tasques que els hi són encomanades, sinó a la seva assídua i habitual presència als mitjans de comunicació. És per això que enlloc d'anomenar-les persones de gran fama, d'ara en endavant les anomenaré persones de gran popularitat.

El grup de persones de gran popularitat, doncs, em feu entrega d'un petit obsequi que més aviat em disgustà, una grossa paperina plena fins dalt de cacauets, quan és publica i notòria la meva preferència per les avellanes torrades. Però com l'obsequi no tenia per objecte mostrar-me la seva deferència satisfent qualsevol dels meus capricis, sinó fer una pública exhibició de les seves suposades bones maneres, és ben comprensible que els meus visitants negligissin les meves preferències. Encara més quan abans de poder tastar ni un sol dels cacauets, els visitants començaren a adreçar-me tot d'irrellevants preguntes mancades de qualsevol sentit, en preguntar-me no pas per mor de les meves respostes, sinó per admirar-se de la grollera expressivitat de les meves paraules i de la turpitud de la meva vocalització. Finalment, tips de riure a costa de la meva comprensible malaptesa, les persones de gran popularitat que ahir em visitaren s'acomiadaren amb maneres ofensives, de tan excessivament polides com eren, no sense abans expressar-me tot un seguit de bons i hipòcrites desitjos. Un cop foren fora, vaig finalment tastar els cacauets, que resultaren rancis i massa salats.