Basu de ikimasu (III)

De fa temps vull captar per mitjans òptics la imatge d'una ombra que s'oculta entre el brancam d'una zona enjardinada de l'avinguda de la República Argentina. De l'autobús estant, cada matí crec intuir l'ombra, que s'aprofita de la protecció vegetal que l'envolta per romandre oculta. En honor al nom de l'avinguda, m'imagino que l'ombra pertany a algun prohom de la pàtria argentina, i així ho comento amb la resta de passatgers. Manuel Belgrano, sens dubte, afirma la dona de cabells curts que sempre puja a la plaça Lesseps. No, i ara, l'esmena l'home que fa de conserge al carrer Mandri, és Videla, el general Videla, que fuig de la justícia! acaba cridant fora de si. Però si Videla és a la presó, li retreu un marrec. No, no, insisteix l'home, van substituir Videla per un sòsia. I l'home resulta tan convincent en les seves paraules, que fem aturar l'autobús i formem un escamot per cercar al criminal. Però l'ombra, és clar, es fa fonedissa i hom recorda les seves obligacions, laborals o escolars, i acabem tots a la parada de sota el carrer Gomis esperant un altre vint-i-dos, que triga a arribar, doncs, segons comenta un adolescent que va als Jesuïtes, han reduït el nombre d'autobusos.