Jōgohō

Diuen que Ausiàs March és mort, que morí tal com dia com avui de fa un piló d'anys a la bonica ciutat de València. I també diuen que Antelm Turmeda és mort, com diuen que també són morts Verdaguer, Carner, Alcover, Foix, Leveroni, Riba, Arderiu, Estellés, Vinyoli, Manent, Abelló, Brossa i un munt més. 

Els que tot això diuen són els mateixos que també diuen que un tal Bofill és viu. Tot plegat n'hi ha per a llogar-hi cadires.

Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Kimo ai shiteru

... afirmant que l'amor és alguna cosa més que el desig de les relacions sexuals, és el camí essencial pel qual l'home i la dona tendeixen a escapar-se de la solitud que desola tota la seva vida, escriu l'editor, Jaume Vallcorba, a propòsit d'una nova edició de Sol, i de dol, en referir-se al sonet aquell que comença En tendre prat gaudir del paisatge estricte i acaba amb Copsar el Present, fet de ment i de Tu, corresponent aquesta segona persona del singular a la muller del poeta, Victòria Gili, amb qui el poeta convisqué disset anys.

L'afirmació del senyor Vallcorba resulta de gran justesa, encara més si considerem el títol del llibre i el propi sonet que l'obra, Sol, i de dol, i amb vetusta gonella. Però jo, és clar, diletant mestretites de cap de setmana, resto escèptic de considerar la solitud com responsable de la insatisfacció de viure. I no és que no cregui que no romanem sols, sempre, indefectiblement, en no haver enlloc ningú que pugui compartir els nostres còlics i embriagueses. És, només, que no considero aquesta inevitable soledat com a causa de desolació, ans el contrari, de consol vers la desolació que considero autèntica, envellir, saber-se moridor i, per sobre de tot, ximple.

Naze kore o kakimasu ka

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Kochira wa Embirikos-san desu

Gràcies al bon criteri dels senyors d'Adesiara llegeixo Embirikos, Andreas Embirikos, escriptor grec que fins ara m'era desconegut. I després d'un primer text que més aviat em desplau on Embirikos fa una encesa apologia del surrealisme, moviment en el que ell mateix inclou la seva obra amb no poc entusiasme, trobo dos relats sensacionals (la cinta i els textos) o, el que potser ve a ser el mateix, dos relats escrits de la manera que a mi m'agradaria escriure, i que em recorden no pas poc a certes proses de J.V. Foix incloses a Gertrudis i KRTU, que també trobo sensacionals.

Vol dir això que Foix era surrealista? o que jo mateix voldria esdevenir surrealista? rellegeixo el primer manifest surrealista d'André Breton, però el text, com el de tot manifest, em resulta llunyà i aliè, i concloc que no, que poc em plauria ser surrealista, en no ser-me grat esdevenir paraula, allò que és dit, i haver de restar fidel al meu significat, un capteniment que a més d'enutjós trobo ben poc surrealista.

Barcelona desu

A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.

Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.

Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.

Diari (1918)

Watashi tachi wa gaiaku desu ka

De nit, és quan dormo que hi veig clar, a voltes recordo les vides de persones que, amb llurs actes, han ennoblit allò que, tendrament, podríem anomenar condició humana. Esperits nobles que ho han donat tot en benefici d'una (temible) humanitat sense esperar cap torna.

I no em refereixo pas a aquelles persones (notables, sens dubte) que amb la seva empenta, la seva lucidesa, intel·ligència, o potser sort, ens han abellit la vida amb el progrés que han ajudat a crear, o amb la bellesa que ens han regalat. No, res d'excel·lència professional, res de descobridors de la penicil·lina, res de decoradors de salons petitburgesos. Em refereixo a noblesa d'esperit, a cors generosos, ànimes caritatives. Em refereixo a gent com el senyor Sugihara, o com el senyor Ziyang.

Ziyang passà els darrers quinze anys de la seva vida arrestat. Sugihara fou més afortunat, només dos anys de presó primer, el descrèdit i la ignomínia després. És comprensible. Potser fins i tot desitjable, car, per ventura, en una societat humana és tolerable l'existència d'uns senyors tan excel·lents com ho foren el senyor Sugihara o el senyor Ziyang?