Mō hoshikunai

Otra vez, no. Una vez ya es demasiado, és el vers final d'un més que conegut poema de Fonollosa. Un d'aquells poemes rodons, exactes. Un d'aquells poemes que permeten sentir-se un pam per sobre del comú dels mortals, d'aquells pobres infeliços que encara ara combreguen amb rodes de molí, que incapaços d'acceptar la pròpia finitud es complauen en imaginar absurditats diverses, com ara la que dóna títol al poema, la transmigració en una altra espècie, o la que pot semblar més llaminera als fornicadors, la del paradís islàmic de la Jannà.

I és potser aquest l'únic problema del poema, aquest to de superioritat, aquest punt de vista propi del convençut, de l'agnòstic militat, de l'integrista que no dubta ni per un instant de la certesa de les pròpies creences.

El poema sí que hagués resultat encara més rodó si l'hagués escrit un catòlic, o un protestant, un musulmà o un budista. Algú que, convençut que una segona part és possible, es permet el luxe de renunciar. Però dit per un agnòstic, xerrameca. De la bona, però xerrameca.

Ni-banme no bubun ga suki dewa arimasen

És potser la consciència de la pròpia existència, això és, aquella dolorosa veu interior que ens recorda la nostra petitesa, l'atzar del nostre fugisser ser, aquell buit que exigeix el nostre retorn al no res d'on venim, allò que més ens pot fer trontollar. Que fa fred, ens abriguem; fa calor, ens refresquem; estem cansats, jaiem; tenim gana, mengem; set, bevem. Però ai, quan la veu comença a fer la xiu-xiu i a demanar-nos coses com ara, per què existeix alguna cosa enlloc del no res?

Aleshores diversos són els camins que se'ns obren, com ara la sordesa, els paradisos artificials, la bogeria, l'amor... i se'm fa difícil triar d'entre tots quin resulta més apaivagador, més sensat, més comfortable. Tot i això, és clar, l'amor acostuma a ser el camí triat per la majoria i el més acceptat socialment, de manera que hom acaba desenvolupant una necessitat d'estimar d'allò més exagerada, tant, que sovint el porta a estimar sense cap criteri, de manera ridícula, grotesca, absurda. I així trobem qui tot ho fia al dit amor romàntic, cercant-se qualsevol imbècil a qui idolatrar; o qui prefereix estimar al proïsme, als animals o al planeta, i es fa activista d'això o d'alló; o a si mateix, com seria el meu cas, i viu en un lamentable estat d'onanisme constant.

Afortunadament al final hom mor i, tal com demanava el poeta, esperem que no hi hagin segones parts.