Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.

Kochira wa Marco-san desu

Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.

De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.

http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/12/90112.htm