Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, fou una presència habitual de la meva infantesa. Primer gràcies a les lamentables adaptacions al còmic que l'editorial Bruguera feu de no poques novel·les de sir Walte Scott, després per les adaptacions cinematogràfiques d'aquestes mateixes novel·les que s'acostumaven a emetre per televisió, i, finalment, per la lectura de les pròpies novel·les. I més enllà d'altres figures aleshores habituals en les ficcions que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms consumia sense cap criteri sensat, com ara el brau i forçut Ricard cor de lleó, o el noble cavaller Ivanhoe o l'alegre Robin Hood, Saladí em semblava la personificació de totes les virtuts, una mena de bon salvatge que de salvatge en tenia ben poc, i que com vaig descobrir anys més tard no era pas àrab, com jo creia, sinó kurd, nascut a Tikrit, hores d'ara al kurdistan iraquià.
I així és com encara avui, quan sento parlar dels kurds, no puc evitar recordar a Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, sobretot en veure per televisió les imatges de les aparentment decidides i uniformades xiquetes de les milícies peixmergues, encara que l'actual i mediàtica batalla de Kobane em porta més aviat el record del setge de Khartum ficcionat per la Metro Goldwyn Mayer, on Londres vivia pendent de la sort dels sempre valerosos defensors de la ciutat encapçalats per l'insensat general Gordon, que diu rere dia s'enfrontaven a les cruels i innúmers hordes del mal, tothora frisosos de l'arribada d'uns reforços que, és clar, mai no varen arribar.
