Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Kochira wa O-san desu

A enutjà a la deessa Ar donant mort a un dels seus cérvols. Ar, rancuniosa, exigí com a desgreuge el sacrifici d’I, filla d’A i C, que tot seguit fou sacrificada per A, que portava presa per marxar a la guerra. Deu anys més tard, en tornar A victoriós, C forçà al seu amant, E, a assassinar A, a qui no perdonava la mort d'I. Anys després, en atènyer la majoria d'edat, O, l'únic fill mascle d'A, rebé el mandat del déu Ap de venjar la mort del seu pare, això és, de donar mort a C i E.

I vet aquí el conflicte, doncs, ha d'obeir O a Ap, o bé ha de respectar els sagrats costums de pietat familiar i no aixecar la mà contra C, la seva mare? Si obeeix, les Er, forces primigènies anteriors als déus, perseguiran O fins a donar-li mort. Però, si desobeeix, es guanyarà la còlera d’Ap. I, si obeeix, podrà O apaivagar la fúria de les Er amb l'excusa de l'obediència deguda als déus? I, si desobeeix, podrà apaivagar la còlera d'Ap amb l'excusa de l'obediència deguda als sagrats vincles familiars?

Tot plegat sembla la trama d’una novel·la de K, amb un ciutadà, tal vegada O, atrapat entre l’obediència deguda a dues Administracions Públiques antagòniques, Ap i Er, l’únic propòsit de les quals, qui ho diria, és manar.

A - Ap - Ar - C - E - Er - I - K - O