Muntanā-san tōri

Fa molts anys, més de vint, i per irrellevants raons laborals que ara no venen al cas (però d'aquí a un moment potser sí), vaig visitar un pis del carrer Muntaner sota la plaça de la Bonanova que eren dos. L'un, més petit, estava situat sobre l'altre, i ambdós es comunicaven interiorment gràcies a una petita escala construïda amb posterioritat a la construcció de l'edifici on eren. Al pis superior era on un psiquiatre ja jubilat havia passat consulta al llarg de molts anys, i al pis inferior, com és fàcil deduir, era on hi vivia. Però un cop jubilat, el psiquiatre volia vendre's el pis superior, que ja no necessitava, eliminant l'escala interior i fent les obres necessàries per deixar el pis superior presentable. I allà és on entrava jo. Però tot això, és clar, tal com he escrit només començar, resulta irrellevant i potser inexacte.

El que sí que és potser rellevant i exacte dir, és que a les parets del pis inferior, el que servia d'habitatge al psiquiatre, hi havia penjats petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa. I és potser rellevant, o no, perquè fa una estona, provant d'escriure sobre un personatge que visita pisos per la part alta amb la intenció de comprar-ne un, he tornat a topar amb aquell bonhomiós psiquiatre i amb el seu acollidor dúplex. I també, és clar, amb els petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa.

Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?

Jōgohō

Diuen que Ausiàs March és mort, que morí tal com dia com avui de fa un piló d'anys a la bonica ciutat de València. I també diuen que Antelm Turmeda és mort, com diuen que també són morts Verdaguer, Carner, Alcover, Foix, Leveroni, Riba, Arderiu, Estellés, Vinyoli, Manent, Abelló, Brossa i un munt més. 

Els que tot això diuen són els mateixos que també diuen que un tal Bofill és viu. Tot plegat n'hi ha per a llogar-hi cadires.

Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.