Kessaku no monogatari

De tothom és coneguda la narració d'Oscar Wilde El retrat de Dorian Gray, narració que sens dubte pertany al gènere format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat. Gènere al qual també pertany una breu narració de Henry James que fins fa poc m'era desconeguda, Història d'una obra mestra, on també un retrat protagonitza, i de quina manera, els fets que són narrats.

Però per tal que un retrat pugui assolir el cert i evident protagonisme que assoleix en ambdues narracions, és necessari que el retrat sigui alguna cosa més que la venal i prescindible reproducció d'una fisonomia. Que sigui alguna cosa més que un exercici d'estil o una mostra de vanitat. Cal de totes totes que aquell que fa el retrat sàpiga mirar, sàpiga veure, sàpiga interpretar allò que veu i, finalment, ho sàpiga transmetre. No és poca cosa. Evidentment ajuda, i molt, que en ambdós casos els retrats esmentats no tinguin una existència del tot material, que estiguin tan sols formats per les paraules d'aquells que els descriuen i per la imaginació d'aquells que llegeixen les paraules escrites. En general, la no existència material de les coses sempre ajuda a fer que aquestes excel·leixin, que arribin a ser tot el que els que les descriuen volen que siguin, tot el que els que les imaginem desitgem que siguin. Després, el que acaba de donar cos al gènere, són les relacions que s'estableixen entre els diferents elements a través del retrat. Per exemple, entre aquell que el pinta i aquell que hi surt retratat, o entre aquell que l'observa i aquell que el pinta, o entre aquell que l'observa i aquell que hi surt retratat, o entre aquell i aquest, això i allò, essent el retrat una mena de catalitzador de tot allò que l'autor de torn tingui a bé explicar.

Sigui com sigui, un gènere admirable, el format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat.

Yūkō

Diuen que Oscar Wilde, autor d'innombrables cites apòcrifes i de no poques d'autèntiques, digué alguna cosa com ara que hom havia d'abstenir-se de fer res que no es pogués explicar en un dinar entre amics. A mi, però, em sorprèn que algú del talent de Wilde hagués pogut afirmar semblant disbarat, que és tant com renunciar als vessants més ombrívols de la nostra voluntat i a la bellesa de la foscor. No entenc pas perquè la pròpia vergonya ha de ser el límit de les nostres accions, quan més aviat la vergonya seria el preu a pagar per poder dur a terme allò que més ens plauria, però que mai no gosarem fer, covards com som. A no ser, és clar, i no crec que sigui el cas, que, tal com faig jo, Wilde també considerés l'amistat, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual, com un enutjos contratemps.

Kochira wa Wilde-san desu (II)

Per mi el martiri no era sinó una forma tràgica d’escepticisme, un intent de fer realitat per mitjà del foc allò que no s’ha aconseguit per mitjà de la fe. Ningú mor per allò que sap que és veritat. La gent mor per allò que vol que sigui veritat, per allò que el cor li diu amb horror que no és veritat.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

Podríem girar l'argumentació de Wilde i afirmar que viure és una forma de creure, que allò que aconseguim per la fe no cal defensar-ho per mitjà del foc, doncs poc importa el parer dels altres quan el nostre cor viu en la certesa. Podríem, fins i tot, afegir que la manca de fe és la causa de la violència que senyoreja el món, doncs si hom tingués fe renunciaria a qualsevol violència. Podríem, tot seguit, embrollar-nos intentant definir la fe i escatint quina és la millor, la més útil o la més veritable. Podríem, doncs, dir tantes bestieses com volguéssim i, panxacontents, restar convençuts de la niciesa a la que haguéssim arribat, fins que a l'endemà llegissim qualsevol altre frivolitat bellament escrita, i l'habitual manca de rigor del nostre raonament ens portés, de nou, a dir el que fos.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Kochira wa Wilde-san desu

L’Art no pot, ni tan sols l’art d’abast més ample i mires més altes, mostrar-nos mai el món exterior. Tot el que ens pot mostrar és el nostre propi esperit, l’únic món sobre el qual tenim alguna mena de coneixement real. I l’esperit mateix, l’esperit de cadascú, és per a cadascú un misteri. S’oculta en la foscor i hi cova, i la consciència no ens sap explicar els seus mecanismes. La consciència, de fet, no serveix per explicar el contingut de la personalitat. És l’Art, l’Art i prou, allò que ens descobreix a nosaltres mateixos.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

És pretensiós dir-ho, però, quan no escric sobre mi, no puc escriure. Encara sort que el que vostès llegixen aquí poc té a veure amb el que jo he escrit.