Kariudo no yoru (III)

Sense voler-li llevar mèrits al senyor Grubb, és pot afirmar amb una certa tranquil·litat que l'adaptació de Laughton supera amb escreix l'original literari, no pas per manca de virtuts d'aquest, sinó per l'excel·lència assolida en la feina de Laughton, si més no, en el seu embolcall. Un embolcall que ens ofereix no pas una història, sinó un somni, el malson de dos nens privats de pare i mare i encalçats sense treva per la maldat. Laughton construí aquest somni amb mestratge, aprofitant tot allò que el cinema posà a les seves mans per assolir-ho, i anticipant joies com ara Touch of evil, de Welles. Però Laughton potser s'oblidà d'una cosa, doncs en el seu virtuosisme d'artesà ens oferí la narració del somni amb mestratge i excel·lència, sí, i assolí també uns resultats d'una torbació mai més vista, però Grubb, no diré amb turpitud, però sí amb menys excel·lència, no és conformà amb el somni i arribà al moll de l'os, la paorosa soledat d'un infant davant de les seves pors.

Kariudo no yoru (II)

Encara que tothom ha sentir a dir allò que les aparences enganyen, no són pas pocs els que resten encaterinats per les dites aparences i acaben creient que el cinema és fet d'imatges i la literatura de paraules, quan és cosa sabuda de fa temps que tant cinema com literatura són fets, precisament, de retalls de temps. Temps dilatat o comprimit, accelerat o alentit, desendreçat o estrictament ordenat, però temps, sempre temps, retallat i enganxat mil i unes vegades. En el que difereixen ambdues disciplines, és que mentre una pel·lícula de cinema acaba tenint una durada determinada, un text literari resta indeterminat en la seva durada, essent possible dilatar o accelerar la seva lectura a conveniència del lector o a exigència del propi text.

És per tot allò dit al paràgraf anterior, que cinema i literatura tenen una estreta relació no sempre reeixida, essent precisament els escrits que demanen una lectura continua, sense permetre cap tipus de pausa, talment el visionat d'una pel·lícula, els que acostumen a oferir un resultat més satisfactori a l'hora de ser portats a una sala de cinema. I és potser per això, que la ja mítica versió que Charles Laughton feu de La nit del caçador, novel·la que és necessari llegir d'una tirada, és l'exemple més reeixit que, qui això escriu, pot dir que coneix d'adaptació cinematogràfica d'una obra literària.

Kariudo no yoru

A l'ombra d'una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: No hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l'alè d'un tigre al vidre de la finestra de la mitjanit. Déu els empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d'un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l'entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen, escriu Davis Grubb, poc amic de l'ús de signes gràfics per marcar les pauses d'un text, cap al final de La nit del caçador.

I és, potser, aquesta la diferència que separa a un infant d'un adult, l'habilitat de la paraula, l'ús de paraules triades per verbalitzar la pròpia por. No pas, però, amb el propòsit que alguna orella les vulgui escoltar o algú les pugui arribar a capir, només, i no sembla poca cosa, pel goig de ficcionar la pròpia experiència.

Kariudo no yoru

En recordar a Charles Laughton acostumo a visualitzar a Sir Wildrid Robarts, el passarell que interpretava Laugthon a Witness for the Prosecution, de Billy Wilder, segons l'homònima obra teatral d'Agatha Christie. I tot seguit em venen les imatges d'altres dos personatges interpretats per Laughton, com ara un senador romà a Spartacus de Kubrick, i l'odiós capità Bligh a Mutiny on the Bounty, de Frank Lloyd. Però tot i que Laugthon fou un excel·lent actor, la seva persona cal recordar-la, per sobre de tot, com a director de The Night of the Hunter, segons l'homònima novel·la de Davis Grubb, magníficament protagonitzada per un aterrador Robert Mitchum, i un colossal fracàs, tant de públic com de crítica, en el moment de la seva estrena.

I cal celebrar que ara, cinquanta nou anys després de la publicació de la novel·la de Grubb, cinquanta-set de la pel·lícula de Laugthon, els admirables vienesos tinguin la gentilesa d'oferir-nos l'edició catalana, La nit del caçador, en traducció de Marta Pera Cucurell.