Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Guilgameix, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Dare ga Ulisses-san desu ka (II)

És coneguda per grans i petits la resposta que el murri Ulisses donà a Polifem quan aquest li demanà el nom. Ningú, respongué l'enginyós fill de Laertes, em dic Ningú. I és també conegut de tothom que gràcies a semblant resposta Ulisses salva la vida, la seva, i la de no pocs dels seus companys, que altrament haguessin servit d'àpat al monstruós cíclop, golafre carnívor que semblava preferir la carn humana per sobre de la d'altres bèsties, mamíferes o no, com ara xais o bous, pollastres o conills, cangurs o estruços, cargols o formigues. Però més enllà de l'enginy o la facècia en la resposta, i si Ulisses, espaordit per la visió de la lletja parca que semblava esperar-lo, hagués restat privat de la seva proverbial murrieria i hagués respost amb aclaparadora sinceritat a la demanda del cíclop? I si Ulisses, potser per primer cop a la seva vida, hagués admet que ell, com tothom, no és Ningú?

O és que vostès, benvolguts lectors, creuen ser algú?

Kochira wa Nausica-chan desu (II)

Ets dea o bé moridora? és la pregunta que l'enginyós Ulisses adreça a na Nausica de braços blancs en fer-ne la feliç coneixença, allà a la llunyana platja del país dels Feacis.

I més enllà de l'agradosa galanteria i de la prudent murrieria amb que l'enginyós fill de Laertes s'adreça a la filla del rei del país dels Feacis, fora potser sempre sensat demanar a tota poncella que l'atzar té a bé d'oferir-nos, si és dea o bé moridora.

Per si de cas, si més no.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Watashi wa dare desu ka (III)

Ja a l'hospital, allitat sense res a fer, em plau recordar la meva arribada a l'empresa, i com gràcies al zel amb que sempre he dut a terme les tasques que se m'han encomanat, he arribat a doble número dos, càrrec d'una gran responsabilitat que demana una total renuncia a la pròpia persona. I és per causa d'aquesta renúncia que no poques vegades resto confós al voltant de la meva identitat, i em costa recordar que només sóc un doble i no l'escriptor original. Si més no, no ho sóc ara, doncs bé podria ser que en un futur ho arribi a ser, si persevero en la meva tasca. I encara que no sigui fàcil que un doble acabi esdevenint l'escriptor original, hi ha el rumor entre els meus companys que semblant avinentesa ja es va donar. I allitat a l'hospital, sense res a fer, em capfico amb la idea que potser vaig ser jo, aquell doble que acabà esdevenint, per un cert temps, l'escriptor original. I és tanta la força amb que em pren aquesta idea, potser forassenyada però certament llaminera, que en rebre la visita de la meva excel·lent secretària personal no puc més que interrogar-la al respecte, convençut que algú tan eficient com ella bé en deu saber alguna cosa.

I quina importància té saber qui vareu ser o qui podeu arribar a ser? em respon ella. Només importa el present, aquell que ara sóc? li demano sobtat. No pas, em respon disgustada. A ningú no li importa qui sou, només que excel·liu en el desenvolupament de les tasques que teniu assignades, afegeix aixecant-se de la cadira on era asseguda, talment ja volgués marxar, potser incomodada per la conversa. Però bé a mi m'importa saber qui sóc, li retrec ofès. Doncs no us hauria d'importar. Poc importa qui som, o qui creiem ser, o qui creuen els altres que som... només importa que fem bé la feina, sentencia amb severitat, i si continueu per aquest camí anireu a mal borràs, doncs no és sensat capficar-se en un mateix. Qui sóc? Quin sentit té la meva vida? No importa qui sou i la vostra vida no té cap sentit. Ni en pot tenir ni n'ha de tenir. Penseu en els altres, no pas en vós. Què potser hi penso jo, en mi mateixa? No pas, només treballo. Organitzo tan bé com puc la vostra agenda i de tant en tant us ajudo a satisfer les vostres necessitats, i no em negareu que sóc ben eficient desenvolupant ambdues tasques. Què potser us he atabalat mai amb els meus neguits i anhels? No pas. Doncs feu el mateix, comporteu-vos, deixeu-vos de bajanades, esforceu-vos sense pensar en cap futur i no m'atabaleu amb la vostra identitat, que a ningú no importa. I si no us en creieu capaç, deixeu la feina i aneu a campar-la pel carrer, on de ben segur trobareu un públic que us voldrà escoltar entre tots aquells insensats que creuen ser algú. Diuen que un cop n'hi va haver un que es va fer dir Ningú, i a vós encara us haurem de dir Algú. I si el tal Ningú fou tingut com el més murri dels moridors, de ben segur que vós seríeu recordat com el més imbècil de tots, aquell que va arribar a creure que era algú.

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Keisei (I)

Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.

Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.

Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.