Dixon-san no tōjō jinbutsu (II)

Sense que tinguin res a veure, els relats de Dixon em fan recordar els relats de Txékhov (fet i fet, acostumo a necessitar ben poca cosa per recordar Txékhov). I com dic, res tenen a veure els uns amb els altres ni els altres amb els uns, atès que què poden tenir en comú les habituals obsessions de Txékhov amb les neurosis de Dixon?, el desgavell del camp rus del dinou amb els carrers de la Nova York de la segona meitat del vint?, la sobrietat de Txékhov amb la pirotècnia de Dixon? No res, és clar. I és que la coincidència no es dona en el contingut o en la forma dels relats, sinó en el seu conjunt, això és, en aquest repetir-se obsessivament, talment tant Txékhov com Dixon no poguessin deixar d'escriure sempre el mateix, tal com s'esdevé amb un cert tipus d'escriptor, aquell que només pot escriure allò que ha d'escriure, amb independència de quin sigui el seu desig o el voler dels seus hipotètics lectors, talment Kafka, que diuen que escrivia al dictat d'una veu que només ell sentia.

I és aquesta bonica (o no) avinentesa la que em porta a plantejar no un nou gènere literari, que ara tampoc cal, sinó un nou tipus d'escriptor, potser el primer i més llaminer, el format per aquells que només escriuen allò que han d'escriure.

Jon-chan wa chīsana indo hito deshita.

John Brown era un petit indi

i ara és una balena, yeah,..

...sento que en un cert moment canta el cantant, qui si no?, i penso que déu-n'hi-do, de petit indi a balena, poca broma amb semblant metamorfosi. I tot seguit, és inevitable, em ve el record d'aquell Gregor Samsa que en el seu dia sembla que transformà d'humana persona a escarabat, només que aquell Gregor Samsa transformà en escarabat gegant, això és, de la mateixa mida que aquell Gregor Samsa ja era abans del canvi, i qui diu canvi diu metamorfosi o transformació. És a dir, aquell Gregor Samsa canvia, sí; es metamorfosà, sí; es transformà, sí, però si més no mantingué el volum, avinentesa que potser encara feia més desagradable tan inhabitual canvi, doncs si bé una persona de mida persona acostuma a ser quelcom prou humà, un escarabat de mida persona bé deu tenir un afegit de desagradabilitat.

Però, i el tal John Brown?, és ara una balena de mida balena?, o no és més que una persona amb forma i maneres de balena?, o el que se'ns diu és que el tal John Brown s'ha engreixat, essent això de la balena no més que una hipèrbole? Preguntes, totes elles, que per molt que paro atenció a la lletra de la cançó no acabo d'aclarir, però que, convindran amb mi, tant és.

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.

Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

Supairometorī

La lectura espiromètrica és una tècnica de lectura que requereix un cert entrenament i que no està a l'abast de qualsevol lector. Per explicar-ho ras i curt, el lector espiromètric reté la respiració durant la lectura i només inspira i expira al final de cada paràgraf. Això, és clar, fa que només lectors experts en espirometria siguin capaços d'entomar la lectura d'autors com Proust o Kafka, i que aquells que s'inicien en l'espirometria hagin de limitar-se a la lectura d'autors de prosa precipitada. 

Però són precisament els lectors experts, aquells capaços d'entomar paràgrafs interminables, els que més beneficis obtenen d'una lectura espiromètrica. La causa es troba en la hipòxia cerebral que es produeix per manca d'oxígen i que comporta una disminució de la capacitat per moure el cos (de manera que el lector no pot eludir la lectura), una pèrdua temporal de memòria (que fa que el lector no recordi res del que tot just acaba de llegir), i dificulta la presa de decisions encertades (avinentesa que provoca que el lector interpreti de manera inversemblant allò que ja no recorda). És potser per tot això que la lectura espiromètrica ofereix els seus millors resultats a l'hora d'entomar proses mancades d'interès, proses que, llegides a la manera habitual, provocarien la indignació de tot bon lector.

I ara facin la prova, i si sobreviuen, ja em diran. O no.

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Namae o oboete imasu ka

Paul Claudel, Musset, Paul Wiegler, Bernhard Kellermann, Friedrich Hebbel, Justinus Kerner, Julius Schnorr von Carolsfeld, Oskar Baum, Friedrich Olivier, Bernhard Kellermann, Justinus Kerner, Aldred W. Fred, Michail Kusmin, Karl Schönherr, Leonie Frippon, Johann Gottfried Schadow, Martin Beradt, Mella Mars, Marc Henry-Delvard, Max Dauthendey, Karl Krauss, P. Karlin, Alfred Kubin, Lucie König, Emil Artur Longen-Pittermann, Kurt Szafranski, Joseph Lateiner, Abraham Golfaden.

És el de més amunt un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són del tot desconegudes. Els noms els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

I és el de més avall un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són d'alguna manera conegudes. Els noms també els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats també gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

Jean Racine, Zenó d'Elea, Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich von Schiller, Max Brod, Heinrich von  Kleist, Rudolf Steiner, Adolf Loos, Charles Dickens, Kurt Tucholsky.

Kafka-san wa chikyū-gai no desu

Avui he provat de destriar quines de les meves creences (allò que molts en diuen idees o pensaments) em són pròpies i quines manllevades. I desprès d'uns pocs segons, doncs no és sensat malbaratar gaire temps en semblants obvietats, he convingut que cap de les meves creences m'és pròpia, i que tot el que crec ho he manllevat d'algú altre que sens dubte també ho ha manllevat d'algú altre que al seu torn també ho ha manllevat i etcètera, essent aquesta absurda creença meva, que tota creença és sempre manllevada, la prova evident que totes les teories científiques sobre l'origen del món i de la humanitat van errades. El món, l'home, existeixen des de sempre, sense que mai hi hagi hagut cap tret de sortida, cap Big Bang explosiu i expansiu a partir del qual tot començà, altrament algú hagués hagut de pensar tot allò que ara creiem, i pensar, exercir la facultat de concebre, de jutjar, d'inferir, és quelcom fora de l'abast de la ment humana, excepció feta de la de Kafka, és clar, que com tothom sap, era un extraterrestre.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Maribor ni imasu

Encara que potser fins ara no hi havia mai pensat, un dels gèneres de novel·la que també em plau força és el de les novel·les el personatge principal de les quals es desplaça a una ciutat amb un objectiu confús i poc clar. Cas paradigmàtic i potser fundacional del gènere seria El castell, de Franz Kafka, encara que resulta dubtós atribuir l'autoria a Kafka, que segons sembla no feia més que escriure al dictat d'una veu exterior que només ell podia sentir, essent potser aquesta misteriosa veu la veritable autora de tota l'obra atribuïda a Kafka. Després tindríem Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro, on un pianista de renom es desplaça a una ciutat no identificada però que bé podria ser Praga, que tot i resultar una lectura llaminera no deixa de ser una mena d'homenatge, potser a Kafka, o potser a la ja esmentada i misteriosa veu.

I aquests dies, gràcies a la personal recomanació d'un cert insensat, puc gaudir de la confusa i poc clara visita que un tal Jaroslav Štastny fa a Maribor, ciutat que a diferència de les precedents resta perfectament contextualitzada. I tot i que encara és aviat per avançar esdeveniments, Malibor sembla ser molt més que un simple decorat on ubicar al desorientat de torn, el ja esmentat Jaroslav Štastny, essent la ciutat, i els mateixos anys on es desenvolupa la suposada acció, tots ells confusió, doncs viure, convindran amb mi, és quelcom molt confús. A Maribor, i arreu.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Shiro ni imasu

Només hi ha un detall que no entenc. En un moment de la novel·la es diu que Amàlia ha estat al castell i n'ha portar una carta per a Barrabàs. Sembla inversemblant. Amàlia no va al castell. Només podem pensar en una distracció de Kafka, escriu encara Citati en una nota a peu de pàgina, en referència, és clar, a El Castell.

Només un detall, com a finals del segle XIX, quan es desencoratjava als joves d'iniciar-se en l'estudi de la física, disciplina del coneixement que es considerava esgotada. Només restava, deien, un petit detall encara incomprensible, la naturalesa de la llum, ona o partícula. Només un petit detall que va acabar ensorrant tot l'esquelet de la física clàssica donant pas a la quàntica, la relativitat, les supercordes i tot allò que els físics, espècie que no sembla pas en perill d'extinció, tinguin a bé proposar.

I, ves per on, Citati, afortunat ell, només troba un detall que no entén. Un petit detall que no encaixa en la seva lectura, i aventura com a explicació una possible distracció de l'autor. I tot pot ser, és clar, i no seré jo qui negui a Kafka la possibilitat d'uns moments de distracció, només faltaria. Però que volen, Citati em recorda, i no només per l'anècdota d'una nota a peu de pàgina, a aquells idealistes que ho volen simplificar tot a la bellesa d'una teoria, ja sigui aquesta moral, política, econòmica, científica o, en aquest cas, literària, i es destaroten quan algú, ni que sigui l'autor de torn, gosa contradir-los.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Mada Praga ni imasu

Observa't és la paraula de la serp, sembla que escrigué Kafka als Aforismes de Zürau, o potser als Quaderns, en analogia a allò narrat al tercer capítol del Gènesi. I prossegueix, allò que provoca el pecat i allò que el coneix són el mateix, i afegeix tot seguit Citati, hem d'anul·lar dins nostre tots els obstacles: el coneixement, la confessió, l'autoobservació, la psicologia, que són formes dissimulades del mal. I encara més endavant, però ens equivocaríem si penséssim que la teologia del bé de Zürau ocupa un lloc absolut a la ment de Kafka. Ni tan sols durant aquests mesos de recolliment no comparteix la pura innocència del bé: el seu art no renuncia mai al do del coneixement.

No seré jo, si més no avui, qui comenti la no del tot clara teologia moral establerta per Kafka, talment el savi aquell d'Efes. Només em permeto celebrar amb una certa eufòria (però no més de la necessària), aquesta envejable capacitat de bastir una moral per tot seguit obrar (escriure en aquest cas) en contra de tot allò establert per un mateix.

Oklahoma no gekijō

Aquí parla de gràcia. Tal com diu Mateu: "Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren" (7,7), llegeixo, encara aquí.

És Citati qui cita Mateu, l'evangelista, per referir-se al suposat final de El desaparegut, escrit inacabat del que Citati aventura un final feliç al Teatre d'Oklahoma (succedani del paradís, on hom rebrà el que demana i trobarà el que cerca), en contraposició a altres escrits de Kafka (El castell, A la colònia penitenciària o El procés), on el protagonista de torn, el propi Kafka, és condemnat per la inexorable severitat de la Llei. Així, a El desaparegut, també coneguda com Amèrica, Citati es complau a imaginar l'absolució, no només del protagonista, sinó de tothom, doncs tothom és ben rebut al Teatre d'Oklahoma.

Però les paraules de Mateu em fan pensar en el títol triat per Capote per un projecte de novel·la, Pregaries ateses, que remet a Santa Teresa, monja carmelita i doctora de l'església, a qui li plau recordar-nos que més llàgrimes s'han vessat per les pregaries ateses que no pas per les desateses, talment rebre quan es demana, i trobar quan es cerca, no fos més que el que és, el més sever càstig de la més severa de les lleis.