Nani o shitai desu ka

Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?

El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament, èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).

I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?

O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?

Kekkon-shiki

Avui, amb perdó, pontificaré:

Com és ben sabut, en compliment d'una promesa electoral, el nostre bon govern ha decidit legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Això és, entre dues dones o entre dos homes. Des de les files de l'autoanomenat progressisme s'ha aplaudit, enfervoridament, la mesura, alhora que tota la maquinària de la premsa amiga, que no és poca, es llençava a la lloa de tant justa, noble, igualitària, necessària i progressista mesura. Des de les rengles de la dreta, en canvi, s'ha posat el crit al cel, talment les forces del maligne s'haguessin ensenyorit de tots nosaltres i ens conduïssin, en processó, als focs de l'infern.

I dic jo: perquè dimonis l'estat, la cosa pública, ha de legislar sobre un assumpte tant privat, potser el més privat de tots, com ara és l'hipotètic amor que es tenen dues persones? Què potser legisla sobre l'amistat? o sobre l'enveja, la ira o la gola? I no només legisla, sinó que discrimina als que, com jo, no volem barrejar assumptes privats amb els serveis que, per dir-ho d'alguna manera, ens ofereix l'estat. El matrimoni, pontifico, hauria de ser un fet estrictament privat, que cadascú resolgués segons les seves inclinacions, ja siguin aquestes homosexuals o heterosexuals, religioses o agnòstiques, insensates o raonables, . . . però, en tots els casos, sense cap tipus de reconeixement legal.

El que em sorprèn més, però, és la falta de debat al respecte. Què potser l'insensat, el foll, soc jo? Només en un article de l'imparable Bofill, de nom Hèctor, publicat ja fa un temps, vaig trobar uns arguments semblants als meus.