Sākasu ni ikimasu ka (II)

Ja ho vaig escriure fa temps, el goig del pla holandès aquell amb que John Frankenheimer, cap al final de The Train, ens mostra el moment precís en que un cert oficial alemany perd l'enteniment. Mateix recurs que Rezende fa servir a Bingo: O Rei das Manhãs, per mostrar el punt exacte en que el fort impuls d'ascensió del seu personatge principal esdevé zero i, tot seguit, es precipita avall. A més Rezende no es limita a girar el pla del quadre, sinó que, successivament, va tancant les llums del passadís per on marxa l'esquena de l'excessiu actor amb tres cops successius ben marcats pel so dels interruptors, que tanquen el pla en negre.

Pogués hagut acabar aleshores la narració, però res de més bonic que contemplar les desgràcies alienes i complaure's en tots i cadascun dels cops amb que hom és atuït fins a la patacada final, amb la badoqueria pròpia de qui creu, il·lús ell, que per la seva condició d'espectador restarà sa i estalvi.

Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.