Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.