Doko ni ikimasu ka

Abans de fundar Der Blaue Reiter, Kandinski passà una temporada a Murnau, una petita ciutat a la riba del llac Staffelsee, a Baviera. I fou precisament allà on Kandinski concretà moltes de les seves intuïcions en unes pintures ben acolorides i absolutament personals i inconfusibles. El cas és que en els mateixos anys que Kandinski feu estada a Murnau, un jove anomenat Friedrich Wilhelm Plumpe visità la ciutat en companyia d'un amic, essent tan forta la impressió que els paisatges de la ciutat causaren al jove Plumpe, que aquest, un cop inicià la seva carrera en el món de la faràndula, i per no pertorbar el noble cognom familiar, adoptà el cognom de Murnau com a propi. Què devia tenir Murnau, que encisà d'aquesta manera al pintor i al cineasta?

Lübeck, ciutat hanseàtica, també sembla que va seduir a Plumpe, ara ja dit Murnau, que el mil nou-cents vint-i-dos filmà part de la seva pel·lícula potser més recordada, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, diuen que inspirat per unes pintures de Munch. Aleshores, però, un altre il·lustre ja havia abandonat la ciutat de la seva infantesa. En efecte, Thomas Mann, nascut a Lübeck, retratà la ciutat a Buddenbrooks - Verfall einer Familie, però per aleshores residia a Munic, Baviera, a la vora de la petita ciutat de Murnau.

Molts anys després, el mil nou-cents setanta-nou, Werner Herzog filmà una nova versió de la història de Nosferatu, Nosferatu - Phantom der Nacht, però ho feu a Delft, ciutat que jo mateix vaig visitar als anys noranta, aprofitant l'estada d'uns coneguts a la Technische Universiteit Delft. També vaig visitar Amsterdam, Rotterdam, Hilversum i Utrech. Malgrat això, em va mancar anar a Haarlem, seu del museu Frans Hals. I encara que Hals és nascut a Anvers, fou a Haarlem on cresqué, visqué i desenvolupà la major part de la seva obra, quan la família paterna abandonà Anvers a conseqüència de la Guerra dels Vuitanta Anys.

Aleshores, on anar? Murnau, Lübeck, Delft o Haarlem?

Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Ātichōku o tabemasu

Visitar físicament la ciutat de Venècia, com visitar físicament qualsevol altre indret, fa temps que em sembla una enutjosa i esgotadora insensatesa. Podent admirar les pintures de Turner o Canaletto, podent llegir a Mann, qui vol sotmetre's a les incomoditats pròpies d'un desplaçament de mil quilòmetres, tan sols per poder trepitjar les restes d'allò que potser mai no va ser?

Però circumstàncies que no venen al cas m'han portat a haver d'entomar les estretors d'avions i vaixells, i desplaçar-me fins a les poc salubres aigües venecianes. I un cop allà, no puc negar que dues imprevistes sorpreses han compensat les innegables incomoditats sofertes. Primer una petita llibreria del districte de Cannaregio, a tocar de l'església de San Giovanni Grisostomo, i, segon, unes petites i saboroses carxofes de tons violacis, carciofo violetto di Sant'Erasmo, que ofegades amb pèsols (a falta d'haver trobat faves) han resultat excel·lents, magnífiques, superbes (si se'm permet la sempre necessària exageració).

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Ingolstadt ni ikitai desu

Sortit de Bloomsbury em plau imaginar-me a Ingolstadt, ciutat bavaresa que m'és del tot desconeguda més enllà de les descripcions fetes per Mary Shelley a Frankenstein. I encara que són molts els anys passats des de que vaig llegir els fets del malaurat doctor i res no recordo de les descripcions d'Ingolstadt, em complac en imaginar-me passejant pels seus carrers i places, visitant la seva universitat i les seves muralles, conversant amb els seus estadants i admirant la formosor de les seves nadiues. M'hagués pogut imaginar a Lübeck, ciutat hanseàtica que m'és molt més familiar gràcies a les imatges filmades per Murnau, les pintures de Münch i les pàgines escrites per Mann. Però no m'imagino a Lübeck, sinó a Ingolstadt, a la riba del Danubi, que bé podria agombolar-me fins Viena o Budapest. Però tampoc em plau imaginar-me a Viena o Budapest, ciutats de les que també servo un cert record gràcies a no poques pàgines llegies. Ingolstadt, doncs, però... com anar-hi?

Kochira wa Bufalino-san desu

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tuberculosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Ima nan-ji desu ka (II)

Per què l'any és a voltes tan curt i a voltes tan llarg? Per què se't fa tan curt, i tan llarg en el record?... fa preguntar-se Goethe a la malaurada Ottilie, a Les afinitas electives. Pregunta que potser provà de respondre Mann cent quinze anys després, al prou conegut Excurs sobre el sentit del temps, al quart capítol de La muntanya màgica:

En conjunt es creu que l'interès i la novetat del contingut "fan passar" el temps, o sigui, que l'escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n'afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer "avorrits" els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d'escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no pas els mísers, buits, lleus, els quals el vent s'enduu d'una bufada i passen volant.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...

Tengoku ni ikitai desu

Arribar al paradís no costa gaire. Primer hem de caminar prop de deu minuts per un terreny pla fins que albirem el mar. Aleshores trenquem cap a l'esquerra tot enfilant-nos per un fort pendent que, en poc més de cinc minuts, ens deixa en un petit coll que ens ofereix unes vistes magnífiques. Tot seguit hem de travessar, per un estretíssim corriol, a voltes inexistent, uns espadats basàltics que poden provocar vertigen a qui no estigui fet a les alçades. I ja només ens resta davallar fins arribar a les millors platges que conec: tres llargues esteses de sorra fosca i fina banyades per unes aigües tan netes que semblen impròpies del Mediterrani. Un onatge suau i una concurrència escassa, a vegades inexistent, acaben de completar el quadre. I quin quadre: al front el mar, a banda i banda els penya-segats que ens protegeixen de tot mal i, al darrere, tot un seguit de turons desèrtics que semblen portar directament al no res.

El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.

I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.

Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.