Llegeixo el viatge a Roma, d'Alberto Moravia, on trobo a Mario, un personatge que fa de poeta. I fa de poeta no pas per què escrigui poesia, i ara, sinó per què s'identifica amb un poeta que ja va escriure tota la poesia que ell hagués volgut escriure, Guillaume Apollinaire, i, a més, afegeix el propi Mario, ho va fer infinitament més bé que no ho hauria pogut fer jo. Tanta sinceritat redimeix la impostura de Mario, i deixa en mal llocs a tots aquells que escriuen i tornen a escriure allò que d'altres ja van escriure, infinitament més bé que no ho fan ells, només pel dubtós goig de fer-se dir escriptors.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alberto Moravia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alberto Moravia. Mostrar tots els missatges
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Dare ga sakka desu ka
Etiquetes de comentaris:
Alberto Moravia,
Guillaume Apollinaire
dilluns, 24 d’abril del 2006
Nazo (II)
Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.
Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...
Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .
Etiquetes de comentaris:
Alberto Moravia,
Dino Buzzati,
Italo Calvino,
Italo Svevo,
Luigi Pirandello,
Massimo Bontempelli,
Pere Calders,
Roberto Calasso
Subscriure's a:
Missatges (Atom)