Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

Kinō eiga o mimashita (III)

És sabut que en tota tragèdia ha d'haver un personatge que les veu a venir; un personatge que coneix o endevina les motivacions dels protagonistes i calcula amb precisió les conseqüències de llurs actes; un personatge sempre caracteritzat per alguna greu mancança que compensa la seva claredat de pensament i el protegeix de la colera dels qui no accepten el seu mal fat. Això és així des del temps del vell Tirèsies, l'endeví cec del cicle dels Labdàcides que hi veu allà on els altres només troben foscor. És potser per això que a Revolutionary road, la matussera però interessant darrera pel·lícula de Sam Mendes, també tenen al seu Tirèsies particular amagat sota l'aparença d'un esquizofrènic catedràtic de matemàtiques que sojorna en una institució mental. Només que el senyor Givings, John Givings, doncs aquest és el nom del matemàtic, es queda a mitges i calla allò que els pocs espectadors que som a la sala sabem, que la vida és igual de buida, igual d'irremeiablement buida, a París, a Revolutionary Road o a la Tebes d'Èdip.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Kochira wa Tersites-san desu

Aquest matí m'he trobat assegut en un banc del passeig de Sant Joan a un endeví cec que responia al nom de Tirèsies, que molt amablement s'ha ofert a donar resposta a qualsevol dels interrogants que jo pogués tenir a canvi d'una moneda. Jo, és clar, li he preguntat quin sentit podia tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada, i l'endeví cec que responia al nom de Tirèsies, i a qui anomenaré Tirèsies a partir d'ara, ha restat sobtat per la meva pregunta i així m'ho ha fet saber: em sobta la vostra pregunta... a que treu cap això d'en Tersites? no preferiu conèixer el sentit de l'existència, saber si hi ha vida després de la mort o quins són els Déus veritables? m'ha preguntat amb to irritat, potser contrariat per la meva pregunta. No, no, i ara, he respost jo, poc interessat en sopars de duro, jo el que vull saber és quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada. Aleshores en Tirèsies s'ha aixecat del banc rondinant, m'ha fet quatre crits en una llengua que no he entès, i ha marxat fent tentines, curull d'indignació, crec, alhora que jo restava decebut i amb el neguit d'un dubte que ja imaginava resolt. Així, que si m'ho permeten, els ho preguntaré a vostès, per si algú té un opinió formada al respecte i és tan amable de voler-la compartir, quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada?