Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Kinō eiga o mimashita (III)

És sabut que en tota tragèdia ha d'haver un personatge que les veu a venir; un personatge que coneix o endevina les motivacions dels protagonistes i calcula amb precisió les conseqüències de llurs actes; un personatge sempre caracteritzat per alguna greu mancança que compensa la seva claredat de pensament i el protegeix de la colera dels qui no accepten el seu mal fat. Això és així des del temps del vell Tirèsies, l'endeví cec del cicle dels Labdàcides que hi veu allà on els altres només troben foscor. És potser per això que a Revolutionary road, la matussera però interessant darrera pel·lícula de Sam Mendes, també tenen al seu Tirèsies particular amagat sota l'aparença d'un esquizofrènic catedràtic de matemàtiques que sojorna en una institució mental. Només que el senyor Givings, John Givings, doncs aquest és el nom del matemàtic, es queda a mitges i calla allò que els pocs espectadors que som a la sala sabem, que la vida és igual de buida, igual d'irremeiablement buida, a París, a Revolutionary Road o a la Tebes d'Èdip.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.