Davallant apressat les costerudes escales de l'estació del Putxet, veig com l'home que davalla al meu davant s'ajup per recollir el mocador que acaba de caure-li i, tot seguit, veig també com un segon home que també davalla al meu davant, s'ajup per recollir el paraigües que també acaba de caure-li. I encara davallant, imagino com un tercer home s'ajup a recollir la bossa que imagino que també li cau, i com un quart s'ajup a recollir-se el braç dret, també caigut, i un cinquè el cap, doncs posats a imaginar em resulta més llaminer imaginar que hom va perdent parts del seu cos. I imaginant homes que davallen escales tot recollint-se a ells mateixos arribo a l'andana, on m'imagino escrivint el que acabo de veure i imaginar, potser com a començament d'un relat on per causes incertes hom va perdent parts del seu cos, i fins i tot començo a imaginar que, a l'hora de recollir-les, hom recull l'occípit d'algú altre alhora que el tal algú altre recull el penis del hom que imagino, de tal manera que hom deixa de ser qui és per esdevenir una mena d'híbrid mutant.
Però és aleshores que arriba el tren i puc seure i posar-me a llegir el
petit llibre que tragino a la butxaca, farcit de paraules que em són desconegudes, com ara
estarangina o
paupons, que un cop arribat a casa no trobo a cap diccionari, ni al de l'institut ni a l'Alcover Moll, ni al de l'enciclopèdia ni al'etimològic de Coromines, i em fan oblidar, potser no del tot, als apressats desconeguts que davallen escales, alhora que descobreixo el polisèmic significat de
carnús, bonic mot que potser podria anomenar a aquells que, davallant escales, s'ajupen sense descans per recollir les parts del cos que els hi són caigudes.
