Kesshō-sen

Ha estat aquest matí, tot just fa una estona, quan encara mandrejava al llit, que per raons de la màxima importància que ara no venen al cas, he recordat el que potser havia oblidat: que els finals de Cold War i de La sirena del Mississipí no són dos, són un, en ser ambdós el mateix final. I si bé és cert que l'un es desenvolupa a Polònia i l'altre a França, l'un dins les estretors d'un malson comunista i l'altre dins l'exuberància capitalista, l'un dins una evident manca de llibertats i l'altre sota l'aparent llibertat de l'hedonisme occidental, ambdós finals ens mostren el mateix: com l'amor, quan és, ho és tot, i com, aquest tot, de tan exigent com és, acaba destruint les vides que l'acullen.

Benaurats, doncs, els que no estimen, perquè posseiran la terra. I encara més benaurats els que estimen, perquè no posseiran res.

Ai

Se'm fa difícil parlar de l'amor. Però no és que m'incomodi, parlar-ne, no, no pas, en absolut. És, només, que no en sé. D'aquí, potser, que em sobti tota aquesta taxonomia que darrerament ha fet una certa fortuna al voltant de la classificació i adjectivació del fet amorós, com si quelcom tan incognoscible pogués ser descrit, enllaunat i distribuït. O potser és precisament per això, per aquesta no cognoscibilitat, que se'n pot dir de tot i més.

Però el cas és que sí, que de l'amor es parla, i molt, sens dubte massa. És per això que, per si de cas, dos són els referents que sempre tinc presents per provar d'orientar-me. Primer els minuts finals de La Sirène du Mississippi. Segon, els minuts finals de Cold War. Tota la resta, faramalla.

Fukushi

Fa ja prop de cinc anys vaig escriure que The emperor of the North, de Robert Aldrich, era una pel·lícula que em plaia d'allò més. I també vaig escriure que, de fet, em plaia especialment el seu primer terç, en ser tota la resta no més que una baralla de galls de cara a la galeria, doncs bé al públic li acostumen a agradar les batusses. I aquesta, la del començament prometedor que es malmet amb concessions a qui posa els quartos, acostuma a ser una pràctica molt habitual en el món del cinema, on el director de torn sembla conformar-se amb una petita demostració de virtuosisme narratiu, per tot seguir fer allò que el productor executiu li demana, que a tots ens agrada menjar calent.

Per això em plauen tant pel·lícules com l'ahir ja esmentada Zimna wojna, on, al llarg d'un metratge admirablement breu, el director, Pawel Pawlikowski, manté el to fins al darrer instant, quan a més ens obsequia amb uns admirables adverbis que conformen un dels finals més bells que ara mateix recordo.

Anata ni aete hontou ni shiawase kanjiteru

Que hom malbarata la seva vida sense remei és quelcom d'una obvietat que esgarrifa, o que esgarrifaria si hom hi penses sovint. Afortunadament, o no, prou atabalats anem al llarg del dia com per pensar-hi gaire, i qui dia passa any empeny. Però, verament malbarata tothom la seva vida? Va malbaratar Einstein els seus dies? o Aquil·les, a qui encara recordem malgrat no haver existit?. Fa de mal dir, però si fem cas al que han deixat escrit els que en saben, això és Flaubert o Wallace, no hi ha excepcions possibles.

Tot això ara ve a compte de Zimna wojna, superlativa pel·lícula de Pawel Pawlikowski, on se'ns mostra com es podria arribar a viure, si hom gosés.