Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Shiro ni imasu

Només hi ha un detall que no entenc. En un moment de la novel·la es diu que Amàlia ha estat al castell i n'ha portar una carta per a Barrabàs. Sembla inversemblant. Amàlia no va al castell. Només podem pensar en una distracció de Kafka, escriu encara Citati en una nota a peu de pàgina, en referència, és clar, a El Castell.

Només un detall, com a finals del segle XIX, quan es desencoratjava als joves d'iniciar-se en l'estudi de la física, disciplina del coneixement que es considerava esgotada. Només restava, deien, un petit detall encara incomprensible, la naturalesa de la llum, ona o partícula. Només un petit detall que va acabar ensorrant tot l'esquelet de la física clàssica donant pas a la quàntica, la relativitat, les supercordes i tot allò que els físics, espècie que no sembla pas en perill d'extinció, tinguin a bé proposar.

I, ves per on, Citati, afortunat ell, només troba un detall que no entén. Un petit detall que no encaixa en la seva lectura, i aventura com a explicació una possible distracció de l'autor. I tot pot ser, és clar, i no seré jo qui negui a Kafka la possibilitat d'uns moments de distracció, només faltaria. Però que volen, Citati em recorda, i no només per l'anècdota d'una nota a peu de pàgina, a aquells idealistes que ho volen simplificar tot a la bellesa d'una teoria, ja sigui aquesta moral, política, econòmica, científica o, en aquest cas, literària, i es destaroten quan algú, ni que sigui l'autor de torn, gosa contradir-los.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Mada Praga ni imasu

Observa't és la paraula de la serp, sembla que escrigué Kafka als Aforismes de Zürau, o potser als Quaderns, en analogia a allò narrat al tercer capítol del Gènesi. I prossegueix, allò que provoca el pecat i allò que el coneix són el mateix, i afegeix tot seguit Citati, hem d'anul·lar dins nostre tots els obstacles: el coneixement, la confessió, l'autoobservació, la psicologia, que són formes dissimulades del mal. I encara més endavant, però ens equivocaríem si penséssim que la teologia del bé de Zürau ocupa un lloc absolut a la ment de Kafka. Ni tan sols durant aquests mesos de recolliment no comparteix la pura innocència del bé: el seu art no renuncia mai al do del coneixement.

No seré jo, si més no avui, qui comenti la no del tot clara teologia moral establerta per Kafka, talment el savi aquell d'Efes. Només em permeto celebrar amb una certa eufòria (però no més de la necessària), aquesta envejable capacitat de bastir una moral per tot seguit obrar (escriure en aquest cas) en contra de tot allò establert per un mateix.

Oklahoma no gekijō

Aquí parla de gràcia. Tal com diu Mateu: "Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren" (7,7), llegeixo, encara aquí.

És Citati qui cita Mateu, l'evangelista, per referir-se al suposat final de El desaparegut, escrit inacabat del que Citati aventura un final feliç al Teatre d'Oklahoma (succedani del paradís, on hom rebrà el que demana i trobarà el que cerca), en contraposició a altres escrits de Kafka (El castell, A la colònia penitenciària o El procés), on el protagonista de torn, el propi Kafka, és condemnat per la inexorable severitat de la Llei. Així, a El desaparegut, també coneguda com Amèrica, Citati es complau a imaginar l'absolució, no només del protagonista, sinó de tothom, doncs tothom és ben rebut al Teatre d'Oklahoma.

Però les paraules de Mateu em fan pensar en el títol triat per Capote per un projecte de novel·la, Pregaries ateses, que remet a Santa Teresa, monja carmelita i doctora de l'església, a qui li plau recordar-nos que més llàgrimes s'han vessat per les pregaries ateses que no pas per les desateses, talment rebre quan es demana, i trobar quan es cerca, no fos més que el que és, el més sever càstig de la més severa de les lleis.

Kono hon wa Kafka-san no monogatari desu ka

Coneix-te a tu mateix, diuen que digué un tal Sócrates, i diuen, també, que era escrit al temple de Delfos, hostatge de l'oracle. Coneix-te a tu mateix, singular de la segona persona de l'imperatiu, una exigència, doncs, tan humana com divina. Coneix-te a tu mateix, potser una utopia.

Tal vegada és per això, per la grossa dificultat de conèixer-se a un mateix, que sovint hom prefereix conèixer als altres (talment els altres existissin), potser com a únic camí per mirar d'obeir l'imperatiu socràtic, també òrfic. I és així que en l'agradosa lectura d'aquests dies, l'aparent biografia d'un tal Kafka, escriptor nat a Praga i mort a Kierling, feta per un tal Citati, escriptor nascut a Firenze i encara viu, trobo que rere les acurades descripcions, i rere la grossa aparença de precisió (talment el tal Citati hagués estat contemporani del tal Kafka, i l'hagués acompanyat cada dia de la seva vida, a tothora, per anar prenent notes del seu discret capteniment), el tal Citati, de nom Pietro, més que escriure sobre el tal Kafka, de nom Franz, no fa més que escriure sobre l'única cosa que pot escriure, ell mateix o, el que és el mateix, sobre tothom, el tal Kafka inclòs.

Praga ni imasu

Quan parlem ens fan nosa coses que volem dir i que no podem dir així, sinó que ens expressem de manera que ens malinterpretem mútuament o directament no ens escoltem o no ens prenem seriosament... són aquestes paraules de Kafka citades per Pietro Citati a Kafka, essent aquesta darrera paraula de cinc lletres no pas el cognom del famós escriptor praguès, sinó el títol d'un llibre escrit pel Citati.

I encara que les paraules de Kafka, ara sí l'escriptor, es refereixen a la inevitable incomunicació amb un tal Oskar Pollak, amic de joventut, crític d'art mort a la Gran Guerra, potser és això el que provoca el desig de l'escriptura, poder-nos expressa sense que res ni ningú ens destorbi, tampoc nosaltres, ni totes aquelles coses que creiem voler dir. I és potser també per això que la paraula escrita no pot generar més que insatisfacció, doncs en la seva formalització mai podrà esdevenir allò que creiem voler dir.