Bardera-san no hon o yomimasu (I)

En contra del lleig costum que tinc de no llegir autors vius, llegeixo Bardera, que si haig de fer cas a la informació biogràfica del llibre que tinc a les mans, sembla que es viu. Però, a més de semblar-ho, ho està? Podria ser que l'editor mentís, o que estigués mal informat, o que la informació que dona fos certa en el moment de maquetar el llibre però no pas ara… o totes tres coses alhora, i que el tal Bardera ja fos mort. O, potser, el tal Bardera no ha existit mai, essent el cognom de Bardera no més que el pseudònim rere el qual ves a saber qui s'amaga, potser la Pilar Rahola. Podria ser. O no, atès que segons sembla hi ha més gent que ha conegut al tal Bardera, de qui no és difícil trobar a la xarxa articles, entrevistes i vídeos on surt una persona que en imatge coincideix amb la imatge d'aquell que hi ha a la solapa del llibre que tinc a les mans. Però, com sé que tot plegat no és més que un muntatge? Com sé que per raons que em són ocultes, la persona que veig en vídeos, la persona que veig fotografiada, la persona que es presenta com a Damià Bardera, no és més que un actor contractat per la Pilar Rahola per donar credibilitat a la seva fosca maniobra?

Però, abans no pugui escatir res, un altre dubte em colpeja ben endins: com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?

Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Ichi

Llegeixo per primer cop Dos Passos, El Número U, en traducció de Xavier Pàmies. I en un primer moment resto escandalitzat pel que trobo un detallisme excessiu del text, talment m'hagués d'importar que el bloc de notes de torn tingui els fulls grocs o blaus, o que la pantalla del llum de peu tingui serrell o no. Però la lectura avança, cada cop més captivadora, i l'excés cada cop més em sembla menys clar, fins al punt que, en rellegir les primeres pàgines, sóc incapaç de trobar res que m'escandalitzi. Un s'acostuma a tot, em dic, amb el trist convenciment que, si m'ho proposés (Déu no ho vulgui), fins i tot podria arribar a llegir les coses aquelles que diuen que escriu el Lluís Llach o la Pilar Rahola.

Encara que, ara que ho penso, el que sí resulta escandalós (i més aviat imperdonable) es barrejar el noms de Dos Passos i de Xavier Pàmies amb el de semblants bufanúvols en un mateix paràgraf.

Mot preciós, per cert, el de bufanúvols.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.