Són quatre les normes que acostumen a regir la narració de tot conflicte bèl·lic: primera, que en tota confrontació sempre hi ha un bàndol que defensa nobles principis; segona, que la victòria sempre correspon al bàndol que defensa aquests nobles principis; tercera, que és la pròpia noblesa d'aquests nobles principis la causa final de la victòria; i quarta, i potser més important, que són els vencedors aquells que fan el paper de narradors de tot allò que s'ha esdevingut.
Cas paradigmàtic són les dites guerres mèdiques, en les que els grecs defensen la noblesa de la isonomia i la isagòria davant del despotisme persa. Els grecs, doncs, surten vencedors d'ambdues guerres gràcies al desig de llibertat, que és el que fa lluitar amb grossa braó als seus hoplites; i són també grecs tots els autors que donen testimoni de la confrontació, fins al punt que, l'única font persa que ens ha pervingut, és també deguda a un grec, de nom Ctèsies, que feia de metge a la cort persa.
No cal considerar, doncs, en el desenllaç de la confrontació, l'aclaparadora superioritat militar dels grecs, que a la no gaire voluntariosa infanteria persa, superior en nombre però mal entrenada i pobrement equipada, enfronta les disciplinades i ben armades falanges d'hoplites, que rere els escuts de bronze, els elms de bronze, les gamberes de bronze i les cuirasses de bronze, esdevenien una muralla inexpugnable als arreplegats soldats perses. Ni cal considerar, tampoc, la comprensible simpatia que els historiadors grecs sentien vers aquells que els infantaren, aquells que lluitaren a Marató i Salamina, les Termòpiles i Platea. Ni, finalment, cal, tampoc, considerar que bona part dels contingents grecs estaven formats per esclaus a qui termes com isonomia o isagòria els devien semblar un gros sarcasme, que, no per res, deriva del grec σαρκασμóς.
