Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.
És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.
Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.
O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.
