Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.

Sumimasu (IV)

Però que et casis o no, no depèn del que tu vulguis, sinó del que acabi passant! Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona: la nostra fortalesa física, el nostre caràcter, el color dels nostres ulls o les circumstàncies del nostre cervell. Això ho sap tothom. De la mateixa manera que tampoc no triem la dona, l'amant o els fills. Els aconseguim, els tenim, i possiblement els perdem. Però no els triem!

Són les de més amunt paraules que l'autor de la novel·la, Hjalmar Södergerg, torna a posar en boca del ja esmentat Merkel, que de tant en tant, i atenent a les obligacions contretes per un grau de parentiu difús i poc concret, es creu en el deure d'alliçonar moralment al protagonista de la narració, el ja també esmentat Arvid Stjärnblom. I encara que les paraules del tal Merkel acostumen a ser sempre certes i exactes, aquest cop em plau no pas esmenar-les, només faltaria, però potser sí completar-les, doncs si per sobre de tota altra cosa alguna cosa no hem triat pas, i de ben segur perdrem, és viure.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Watashi no toshokan (II)

- Pel que sembla, els pastors d'avui dia han oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri. Tal com resumeixen les paraules del profeta Malaquies, “La boca del pastor ha de custodiar la veritat”. Fixa't que diu custodiar, i no pas difondre. Voler ser pastor i alhora difondre la veritat... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Aquest cop l'autor, encara Hjalmar Söderberg, posa les paraules de més amunt en boca d'un dels personatges secundaris de la novel·la, un tal Merkel, individu clarivident i concís, escèptic i sorneguer, capaç de fer dir als profetes el que potser haguessin hagut de dir, però que mai no van dir. I on el tal Merkel parla de pastors i ministeris, jo llegeixo biblioteques i literatura, de manera que em porto l'aigua cap al meu molí i em demano com és possible que els bibliotecaris d'avui dia hagin oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri, el de custodiar la literatura, i fixin-se que dic custodiar, i no pas difondre. Voler ser bibliotecari i alhora difondre la literatura... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Majimena asobi

No... ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d'autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeix.

Són aquestes paraules que l'autor, Hjalmar Söderbeg, posa en el pensament del protagonista de la novel·la, Arvid Stjärnblom. I encara que és possible que algú pugui objectar que potser no tots els poetes s'autoenganyen i s'extasien amb les seves pròpies fantasies, ni que tampoc tots els poetes estan mancats de qualsevol tipus d'escrúpol, ni que potser tampoc tots els poetes tenen la veu de la consciència aspre, sorda i rogallosa, això és afònica; és innegable i indubtable que les paraules que l'autor posa en el pensament del seu protagonista són tan exactes i certes com tota paraula ho pot arribar a ser. I si de cas vostès coneixen algun poeta que no compleixi amb els requisits esmentats, no ho dubtin, es tracte d'un mal poeta, d'un pèssim poeta, d'un poeta de fireta, no més que un impostor i un falsari, un ésser menyspreable que de ben segur és abstemi i molt bona persona, i que tard o d'hora acabarà editat per Planeta o, encara pitjor, guanyant el premi Nobel.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.