Dansei no kumi

I és en un cert moment que veiem un grup d'homes reunits al voltant d'una taula, un grup d'homes que comenten els aspectes tècnics d'una proposta, un grup d'homes que es miren uns plànols i escolten com qui sembla un enginyer explica l'eficiència del plantejament que els hi fa. Un grup d'homes que, en definitiva, fan el que molts altres grups d'homes fan sovint, el que jo mateix he fet en més d'una ocasió, trobar la manera més eficient, econòmica i ràpida d'executar una tasca de certa envergadura.

Tot molt civilitzat, si no fos que el grup d'homes que escolta al que sembla un enginyer vesteixen els uniformes de les Schutzstaffel, i la tasca d'una certa envergadura a executar és la cremació d'uns quants milions de jueus prèviament assassinats.

Glazer-san no eiga o mimashita

Sovint he expressat el meu enuig amb la manera amb què no pocs directors de cinema utilitzen la música en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de melodies embafadores que només destorben, amb la manera amb què obvien el silenci o el propi so dels esdeveniments que es mostren a la pantalla. Però el que encara no havia expressat mai és el meu enuig amb la manera com no pocs directors de cinema utilitzen les imatges en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de postals que només destorben, amb la manera amb què obvien el fos en negre com la millor manera d'acompanyar el moment.

I si encara no havia mostrat el meu just enuig, potser ha estat perquè encara no havia vist The Zone of Interest, on Jonathan Glazer gosa fer el que pocs gosen fer, deixar la pantalla fosa en negre (o en blanc o en vermell) tota l'estona que cregui convenient, atès que la suposada absència d'imatge també és una imatge.