Més enllà de definicions geomètriques de fàcil dibuix però difícil redacció, podem dir que l'horitzó és la línia aquella que un observador veu quan la seva vista no troba cap obstacle al seu davant. D'aquí es dedueix la necessitat d'un observador que percebi l'esmentada línia i el caràcter merament perceptiu d'aquesta: sense observador no hi ha línia de l'horitzó i la línia de l'horitzó no és més que una percepció mancada d'existència, una mena de no-res on tot hi cap.
Encara més si fem cas de l'eclèctica tria feta pels responsables de l'exposició que aquests dies es pot veure a la Fundació Miró, on mai millor dit es pot aplicar allò de tants caps tants barrets, doncs bé s'hi pot trobar tant a qui desdibuixa la línia entre dos plans, com a qui la pinta amb geomètrica precisió; a qui mostra com l'horitzó oculta allò que es troba al seu darrera, com a qui fa evident que rere seu no hi ha res a ocultar; a qui la utilitza com a mer fons d'allò representat, com a qui només representa l'horitzó.
I entre tan àmplia oferta la meva prescindible simpatia sembla adreçar-se cap a un petit oli del mil nou-cents vint-i-cinc, una acolorida marina on són uns excel·lents burgesos, potser capficats en llurs pròpies cabòries, els que semblen no fer cap cas a res que no siguin ells mateixos, horitzó inclòs.
