Hon o kaimashita (II)

Fins fa unes poques hores el nom de Cèlia Suñol m'era del tot desconegut. I encara m'ho era més el títol de la que se'm presentava com la seva primera novel·la, Primera part, de la que no recordo haver tingut jo mai cap notícia. Potser aquells que es dediquen professionalment al món de les lletres podrien ara exclamar-se i dir, Cèlia Suñol, i tant! i recordar com l'esmentada Primera part va ser guardonada amb l'anecdòtic premi Joanot Martorell l'any 1947. Però la meva activitat professional no té res a veure amb el món de les lletres i les seves anècdotes, i per mi el de Cèlia Suñol més aviat podria ser el nom i cognom d'alguna descendent d'aquell president del Futbol Club Barcelona afusellat per soldats franquistes l'any mil nou-cents trenta-sis.

No obstant això, dos són els motius que no només m'han dut a fer la compra de l'esmentada novel·la quan l'he vista a la taula de novetats d'una certa llibreria del carrer Gran, sinó que també em duran a fer-ne la lectura ben aviat: primer, allò que es pot llegir a la contraportada del llibre, una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se, i ja saben vostès com de preuades em són les novel·les l'acció o la inacció de les quals es desenvolupa total o parcialment dins els estrictes límits d'un sanatori antituberculós; i, segon, que la novel·la ha estat editada pel senyor Raventós. Motius, convindran amb mi, del tot concloents. Ambdós.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.