Flors sobre la taula

Omplen la  sala

 tremolors perfumades.

Neixen murmuris
de  silencis per escoltar,
 just a ran de taula.

Pococarme

Copiant a  l'Assumpta!

L'Arare  també té una  PocoArare.

Però  jo no la guardaré  a la barra  lateral.

Em trobo  molt  jove...  potser una mica  massa!

Bon cap de setmana.  Fins  demà!

Pedra de riu

En un  indret  no gair  lluny d'aquí, hi ha  una pedra  que  s'està al mig  d'un riu.  Creu que  no és ben bé  el seu lloc.  Creu  que  ni els corrents  de l'aigua  ni les pedres  veïnes  no la  tenen  en compte  per res.  No se'n sorprèn pas,  ja que sobretot creu  que  no  hi ha  res  en ella per  tenir  en compte.

Els corrents  d'aigua  la duen  cap aquí  i cap allà.    La  canvien sense demanar-li  permís  i ella  no pot pas  negar-s'hi.  Tampoc  hi té cap dret.  Es  resigna,  fins que  un dia  comença a  voler  que  algú  la  miri , que algú  l'admiri i  vol sentir-se  una pedra important, no pas  una  no  res.   Creu que no ho aconseguirà i s'esforça  en  intentar  que l'agafin les pitjors  riuades i  la deixin sense  voluntat.  Potser fins  i tot   voldria que la  destruissin  i la convertissin en sorra.  Li és igual.  Festeja  amb  el seu  ser  i   el seu no-ser.  Es  pot veure  de les  dues  maneres:  pedra  i no res,  pedra  i no res.   

Avui ha començat a  resistir  una mica  els corrents,   deixa que  els  fongs  i molses  i liquens  s'enganxin a la seva superfície,  i  darrera  d'ells,  noves  partícules,  sorres  i pedres  que  li fan agafar  volum.  La  pedra  creix,  agafa  pes  i  es  deixa portar  fins  un  indret del riu  que li agrada.  No hi ha ningú,  ningú  li pot fer mal.  Ella tampoc  se'n farà.  Esperarà altres  pedres  que li facin  companyia,   mentrestant estarà millor  sola.  Li sembla que  ser pedra  ja és  molt,   molt  més  que  desintegrar-se i ser  sorra.  La  pedra  comença a inventar-se  la vida.

Dedicat a la  N.Q.

Roselles

No se  sap mai

quan començarà a florir

una rosella.

A les ribes de maig
vermell al camp
roselles al somriure.

Sota les pedres

No sembla importar-li

no tenir un lloc  al costat  de les altres.

Si no té  el seu espai,  se l'inventa.

La Conxita

A  mi m'han regalat  la  Maria,  un bon regal  de la  lolita

La  Conxita, un personatge  pel  Joc de  ricderiure:  "Et regalo un personatge"

La  Conxita, tot i que s'ha fet  gran se  sent  jove,  encara.   Ha viscut  intensament la seva  vida,  gaudint  a cada minut  de tot  el que tenia.  Ha renunciat  a moltes  coses  a canvi  de  viure'n  en profunditat  algunes  altres.  Ha  viscut  al poble  tot  fent  una vida que  podríem  anomenar senzilla, la  seva feina  de  mestra i la  família.

Ella no  oblidava  mai  d'omplir-se  els  ulls  de la claror  del capvespre,  que  tan bé es  veia  des  de casa  seva,  ni  d'enviar  el seu desig  a  cada  estrella  que semblava  caure  en les nits estelades d'estiu.

I és  que la  Conxita,  malgrat  la seva  aparença  plàcida i  la seva manera de viure, prou convencional,  és una somiadora,  ha  forjat  somnis  i somnis  que  sap que es  faran realitat algun dia.  I aquest  és  el moment,  la Conxita  està  a punt  de jubilar-se i ha decidit  canviar  de vida.

Camps

Dibuix  d'una foto de la Montse  fet  poema per l'Anton

"En un delirós patir

D’horitzó que no acaba"

mesuren  els meus  ulls

belleses  inabastables.

Clapes  de llum

terrres  de cendra

acompanyen  passes

mentre  caminem lentament

sota  l'ombra encara per fer

d'un hivern que s'allarga.

Xiscla  un ocell desconegut

tan enllà en el cel

que no el puc  veure.

 

Poema visual - Senyal de trànsit

La nit a la ciutat

 D'una fotografia  de Fanal Blau

Avui,

ha quedat una llum vagarosa

que no s'apaga ni amb el gest

de tancar les parpelles.

La ciutat

es despulla de prop

i s'engalana de lluny.

Hem fet camins

més enllà dels seus carrers

només per retrobar-la.

He tancat parpelles
i he obert d'intern
la meva ciutat tancada
L'intel·lecte ha encés
son flam d'esperit
i m'he pogut veure
carrers i places,
avingudes i suburbis
Jo soc una ciutat
que s'il·lumina
constantment
amb fanals blaus d'idees.
.................................................................................................Anton 

De la llum d'un fanal
blau que pintava la nit
n'has tret un espill dibuixat
I a la ciutat, la nit
sencera ,i dempeus, ha aplaudit
el silenci ara és ple de mans

..............................................................................................Elvira 

Avui és un temps
de caducitat mandrosa...
Però la nit sempre
té una flama
i avui està encesa
com les estrelles.

La ciutat té un aixovar
de transparències...
Vesteix la seva bellesa
que sempre s'esmuny.

Cada camí té
el seu carrer
i cada carrer
té el seu camí...

La teva ciutat
ningú no pot robar-la.
.......................................................................................................onatge

Finestres de colors
poblant prismes molt grossos
de dolor i esperances
de tristeses i amor.
Gran col·lecció
ens deixen cada dia
els teus pinzells.
Al bell mig de la nit
un fanal blau
desfà tenebres.

...........................................................................................................Noves Flors 

Cap fosca existeix
quan la vida
t'il·lumina la mirada
amb la llum,
fresca i neta,
d'un fanal blau. 
......................................................................................................................Barbollaire 

Torna l'ovella Selma

Una vegada,  una amiga, ja em va regalar  el conte  de l'ovella Selma.

Ara  una altra amiga  me l'ha  regalat,  però  "retocat"  amb  uns  afegits  personalitzats. 

No he  posat  tot el conte,  però  si unes  mostres...

M'ha semblat  afalagador,  emocionant  i divertit.

 Ha  agafat  algunes  paraules  meves  del blog...

 Ha  agafat  alguna  de les  citacions  de la seva  immensa  col·lecció...

 Algunes  referències  a la feina

I algunes  històries...   
 Gràcies  Antònia!