No, no arrenco el full, només reintrepreto aquell dibuix de joguina que un dia vaig fer. Ara el faig de tinta sobre paper. Torno a mirar reflexos i ombres, sobre la pluja caiguda amb insistència. Tolls sobre l'asfalt, com miralls dels dies. Onades concèntriques em deformen les imatges, però em reconec, soc jo mateix, sota la pluja, amb paraigua i botes d'aigua per protegir-me i amb el rostre malmès i il·lès, a la vegada, sota l'ombra més fosca.
Hi ha moments que aclareixen les ombres, sense canviar res. Només un raig de llum i una boira suau que el difumina. Com es veien avui, els arbres al matí, darrera d'un vel finíssim, d'una boirina que feia més encara bell, més misteriós, més atractiu i més desitjable, el mateix paisatge.
Veus un blau de cel, fins i tot en els bassals de la mateixa pluja? Un blau que recorda horitzons propers i assequibles. Un blau que posa un mar petit, sobre l'asfalt, a cada cantonada.
Sé que tenim un vermell en dins, per compartir, per escampar, per conèixer. Un vermell amagat, confós, que no sap com sortir. Té, pren-lo. És per a tu. Et poso a les mans un violeta tímid, un lila molt clar que ja té un inici, un cap, una punta d'un fil per estirar. Suaument, potser lentament trobarem el vermell, que esclati d'alegria.
Sí, encara hi ha bassiols, al meu carrer, i els pintem dels colors que més t'agraden. No busquem cap esperança en aquest verd tan plàcid. En la serenor trobarem tots els colors, No hi ha cap pressa. Passi el temps que passi, sempre serà aviat.
Ningú com tu, per compartir les arrels. Ni per cercar i trenar les nostres referències. En algun lloc desconegut, hi ha un lligam que ens uneix. L'hem trobat, avui, encara que no en sabem l'origen. No hi fa res. Sempre hi ha els mots i un anar i venir que ens acompanya. Hi ha una seguretat que no té preu. I en tenim cura conjuntament, amb una vigilància càlida. Sense generals ni exèrcits.
Encara que a vegades no ens ho sembli, a la vida li acabem donant els colors que volem.
