D'una foto de l'Alfred Russell
Terra de l'Alt Empordà
Una amiga meva, que viu a Girona, m'ha enviat per mail uns poemes que ha escrit sobre com s'ha sentit amb els focs de l'Empordà. Poso l'abellerol, com a símbol de l'esperança i de vida. I us copio els seus poemes:
T'estimaré ara que ets gris,
i ets cendra,
i ets olor a fusta cremada.
T'estimaré com t'he estimat,
quan eres verda i perfumada.
T'estimaré perquè als meus ulls,
ets la mateixa.
T'estimaré,
i sé que així,
podràs renéixer.
Forta com ets,
Alt Empordà,
no hi ha una terra més valenta.
Forta com ets, Alt Empordà,
que ni tan sols el foc, et podrà vèncer.
............................................................................................Mònica Massó
Ploro
Ploro.
I les llàgrimes que cauen dels meus ulls,
no apaguen les flames que et devoren.
Ploro.
I tu lluites,
valenta com sempre.
Ploro
perquè estimo cada part de tu,
perquè si ets tu, sóc jo mateixa.
Ploro
perquè si cremes tu,
amb tu esdevinc cendra.
Ploro
per cada tronc,
per cada marge,
per cada flor,
per cada vida que s'escapa.
Ploro per tu,
ploro per mi.
I les llàgrimes que cauen dels meus ulls,
no apaguen les flames que et devoren.
............................................................................................Mònica Massó
Us recordo un enllaç que ens va proporcionar la sargantana: Focempordà