El dia que em vaig adonar que havia perdut un elefant

"Després de l'experiència de la desaparició de l'elefant, sovint tinc aquesta sensació. És a dir, vull fer coses però no em veig capaç d'imaginar les diferents conseqüències entre fer-les i no fer-les."

"L'elefant i el cuidador van desaparèixer completament i mai més no tornaran”

de L'elefant desapareix d'Haruki. Murakami

Potser no us semblarà possible, que mentre llegiu un conte surrealista, on desapareix un elefant, aneu notant poc a poc, que vosaltres mateixos també heu perdut un elefant, gros, molt gros i com que teniu molt poques possibilitats de trobar-lo, us aneu adonant que aquest fet té conseqüències directes a la vostra vida. 

Recordeu la cançó "M'he comprat un elefant, on el poso si és tan gran?"  I aneu pensant: "He perdut un elefant, què hi poso en el seu buit, si és tan gran?"

No sé si us heu fixat en quantes menes d'elefant es poden perdre, ni en quantes dificultats podeu trobar a viure sense ells.

El dia que em vaig adonar que havia perdut un elefant, potser per sempre, vaig pensar que com en el conte de Murakami, l'havia de buscar amb tots els mitjans que tingués a la meva disposició. I que si un cop buscat, l'elefant no sortia, havia de saber donar-lo per perdut i dedicar-me i omplir aquest buit tan gran, d'una munió de petites coses. També de paraules.

Homes sense dones d'Haruki Murakami

"Hi ha un tipus de persones que tenen tan poques preocupacions i tan poc replecs interiors que, per compensar-ho, han de fer una vida tècnicament perfecta.

Per poder viure amb aquesta mena de jo llis en el món que els envolta, ple de sinuositats, cadascuna d'aquestes persones desenvolupa, en més o menys mesura, algun mecanisme d'adaptació, si bé normalment elles mateixes no són conscients de la tècnica tan complicada que necessiten per anar vivint el dia a dia. Estan convençudes que viuen d'una manera natural i relaxada, sense haver de recórrer a cap mena de maniobra ni estratègia. I llavors, si per algun motiu un raig de sol especial vingut d'algun lloc els il·lumina i s'adonen de cop de la seva artificiositat o de la seva manca de naturalitat, a vegades es troben en una situació dolorosa o fins i tot còmica. Evidentment, també hi ha moltes persones afortunades ( no se m'acut una altra manera de qualificar-les) que viuen tota una vida sense veure aquest raig de sol o que tot i veure'l no senten res d'especial."

H.M.  (Comencament del conte Un òrgan independent)

Aquest començament del conte promet, al menys a mi em va prometre moltes coses... I no em va decebre en absolut. Potser perquè he conegut persones així, afortunades, com diu ell, o no.  I m'agradava la possibilitat de poder veure-les per dins, al menys des del punt de vista de Murakami. 

"Al capdavall, perdre les dones, volia dir perdre allò. Les dones oferien la possibilitat de passar un temps especial, un temps que era capaç de negar per complet la realitat tot i estar-hi immers."

H.M.  (Fragment del conte  Xahrazad)

Els homes necessiten les dones per crear aquest temps especial i les dones necessiten un home que sàpiga escoltar-lo i viure'l. Crec que això no està a l'abast de tothom. I m'agrada trobar-ho en la literatura com un fet a la vegada molt subjectiu, però amb una certa realitat objectiva, sabuda, compartida.

El noi sense color i els anys de pelegrinatge d'Haruki Murakami

El vaig llegir durant el mes d'agost, per les vacances. Em van quedar les ganes de dir-ne alguna cosa, tot i que cada cop faig menys ressenyes dels llibres. Malgrat això, m'agrada deixar constància  dels llibres que m'impacten de manera profunda. Aquest ho ha fet.

Tsukuru, el jove protagonista es troba en una situació de solitud extrema, després d'haver perdut inexplicablement el seus amics de sempre. Un llibre intimista, molt a prop de les emocions de Tsukuru i també de les del lector, al menys de les meves. És una novel·la sí,  i es viu intensament, com a història,  però a mi  m'ha fet pensar molt i molt. Una novel·la gairebé com si fos un assaig, reflexiona sobre l'amistat  i l'amor  i també sobre les actituds davant  de coses  molt importants  de la vida, també de la mort.

L'actitud de Tsukuru en front dels seus  amics és  una lliçó d'humilitat, d'humanitat, de maduresa i de bondat. A mi m'ha  captivat  moltíssim.

1Q84 i jo

Aquest  agost  m'he llegit  ben bé  10 llibres,  entre  ells  un Murakami  com aquest. Genial, com sempre.

Però  no us parlaré  del llibre,  que  ja hi ha molta gent  que n'ha parlat  i ho fa molt millor que jo.  Si  l'hagués  de valorar  li posaria  les  @@@@@  del XeXu, com a mínim. 

Per què?  Doncs  perquè a  mi em  fa sentir moltes  coses,  perquè és  un llibre  que s'ha apropat  molt  a la meva  ànima per raons  difícils  d'explicar.  O per  addicció  a Murakami,  que tinc,  aneu a saber.

Quan tot  de cop m'identifico  en alguna frase  o paràgraf ...  em passa  com una mena  d'electricitat  per  dins.

I  aleshores  vaig  llegir:  "Si t'ho he d'explicar perquè  ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs".

A  vegades  jo  tinc  aquesta sensació i  diria  ben gustosament  aquesta  frase,  de tant  en tant. Però  el que em va colpir  més  és  que qui  li deia al  Tengo,  era el seu pare,  ja molt  gran.  I  això  em va portar  fins al meu,  de pare:  

Era,  encara que no ho sabíem, el seu darrer  Nadal. Va  passar  un dia,  amb  tota  la família,  dinant  a casa la meva  germana molt intranquil,  volent  marxar  cap a  casa  seva  massa  aviat.  El vam intentar  convèncer  que  es  quedessin més  estona,  però  finalment es  va  enfadar  i ens  va obligar  a acompanyar-los a  casa  seva.  Nosaltres  una mica  emmurriats, també,  per  esguerrar-nos  la festa  el vam acompanyar.  L'endemà,  dia de Sant  Esteve,  dinàvem  amb  ell  a casa  seva.  Estava  de bon humor  i tranquil.  Seia  a la taula,  després  de dinar  i em va  demanar  que li acostés  uns quants  llibres  que tenia ganes  de mirar-se'ls.  Els   hi vaig  dur  i en veure  la seva  expressió  feliç  i tranquil·la  li vaig  dir:

- Avui  sí que estàs  bé,  oi?

- Sí,  estic  bé...  si no fos...  per  això  que em passa.

- Què  et passa?

- Si no  ho sabeu  entendre,  no cal que t'ho expliqui... tampoc  ho entendreu.

-  Què  vols dir?

-  res,  res,  res...

I  es  va  posar  a mirar-se  i a fullejar  els seus  llibres.  Ho vaig  deixar  córrer. Semblava  prou  animat. Va passar  el dia  bé,    la tarda,  el vespre. Quan la  seva  dona volia a  treure'l  del silló  de davant de la tele  i  que  se n'anessin a dormir,  ell  deia:  deixa-m'hi estar una mica  més!  Estic  dormint tant  bé, aquí  al silló!  Potser  ens  en vam anar a dormir  a la una.  Poca  estona després  d'anar-se'n al llit,  moria  de sobte  cap  a  quarts  de dues  o les  dues...  sense  temps  ni que arribés  l'ambulància.  Sempre  he pensat  que  devia  tenir  sensacions  que li anunciaven la mort.

I ell tenia  raó,  si ens  ho hagués  explicat,  segurament  no l'hauríem  entès.  No semblava  pas  estar  tant  malament  com per morir-se  immediatament. Crec  que aquestes  paraules  no les  podré  oblidar  mai.

Jugant amb Murakami, encara...

De  "El meu amor  Sputnik"  H.M.


La  Sumire  havia perdut  la mare  de molt petita  i ella no se'n recordava.  Quan li va preguntar  al seu pare,  la conversa  va ser així:


-  Com era la mare?
....
- Tenia molt bona memòria - va dir- i molt bona lletra.


No estic  gens  segura  que  sigui  una bona definició  d'una persona...   i molt menys  la que  la Sumire  volia  sentir.  Devia ser  tot el que  el pare  era  capaç  de dir  i  si més no,  com a descripció   és  original.
Com us  definiríeu  a vosaltres mateixos  amb només   dos  conceptes?


Començo  jo també? Ho escric  en passat,  com si ja no hi fos...


- Com era la Carme?
- Pensava  tossudament que tot podia  acabar  bé  i li agradava  amb  deliri  la xocolata.
- Com era en XeXu?
- Era una mica  pallasso i mai  deixava passar l'oportunitat  de fer un cafè.
- Com era  la lolita?
- Va estar  molta  estona pensant  com es  podria  definir i va  acabar  amb un "Què sé jo?"
- Com era  la filadora?
- Li agradava  fer  el trenet  a la taula  i la cadireta  al llit.
- I  com més  era  la filadora?
- Sorollosa  com ella sola  i tocanassos!
- Com era  la Mortadel·la?
- Era molt distreta  i sovint  baixava  de l'hort
- Com era  el Barbollaire?
- Tal vegada  somiava massa,  però  quasi sempre sabia trobar i associar  la cançó  escaient  al moment.
- Com era  l'Elfreelang?
- Dubtava  si pensava  definir-se en poques  paraules i ho va  acabar  fent...
-  Ei!  Com dius  que era  l'Elfri?
- Tractava  de seguir  creient  en el costat  bo de les  persones i d'acceptar  també  el seu cantó dolent.
- Com era  la Pilar?
- Era  filla  de, mare de, esposa  de,  alumna de...   i no li agradaven els de.
- Com era l'Assumpta?
-  "Tenia molta memòria... i molt bona lletra (quan vol)"   (seria  la mare de la Sumire?)
- Ara  seriosament...  com era  l'Assumpta?
- "Era hiper sensible i això la feia patir... però tenia tantes ganes de ser feliç, que havia après a curar-se els mals a cop de somriures."
-  Com era el Josep Lluís?
- Buscava i buscava amb ansietat, però mentre buscava era molt feliç. 
- Com era  la Maria Consol?
- Era una esposa  i una mare que va estimar i una filla  que mai  va oblidar.
- Com era  el Rafel?
- Posava un somriure a la seriositat  i una sorpresa  a la monotonia.
- Com era Noves Flors?
- Patidora  i estimadora.
- Com era  en Pere?
-  Treballador  i simpàtic.
- A  veure  explica-m'ho millor...
- Tenia molta  vida interior i s'esforçava en escriure  un bloc tot i que no havia estudiat  el català  mai.
- Com era la Fanal Blau?
- Es barallava  pacíficament amb  el món: era  fidel als amors  i era  companya  fidel.  Clar que tenia  la seva  singular  manera  d'entendre  la fidelitat. Però sempre  provava de ser honesta.
- Com era la  Rits?
- Era terriblement despistada. ho perdia tot! i sempre  tenia una pel·lícula pensada per  anar  a veure  al cinema.
- Com era  el Joan?
- Producte d'absències massa primerenques,  però tossut.
- Com era  la Joana?
- Una apassionada  de la literatura que sempre tenia el cap ple de pardalets i versets.
- Com era la Llum?
- La Llum,  pobreta, era  una mica  fosca.

El meu amor Sputnik d'Haruki Murakami

"A l'instant en què  Miu li va tocar els cabells, Sumire es va enamorar, com si estigués  travessant un camp  i,  pam!  un llampec li hagués  caigut  al damunt."


Murakami, (i  perdoneu   que insisteixi)  sempre  em  convenç  i sempre  aconsegueix  omplir  les hores  de lectura  de  moltes emocions  i també  de l'impuls  d'escriure.


Llegeixo  aquesta  frase,  que  està  bastant  al començament  de la novel·la  i tot  de  cop  m'agafen ganes de descriure maneres  com   ens  podem enamorar.  Ell en descriu una,  però  n'hi ha  infinites.


En  30  paraules,  com ell,  aconseguiré  inventar  dos  o tres  d'enamoraments?  I  vosaltres   Us   hi  atreviu?  


Començo  jo?

1. Li  va  fer dues preguntes importants,  directes  i  va escoltar  les respostes  amb tanta atenció  que la  Maria va pensar que voldria  quedar-se  sempre  al seu  costat.  Aixoplugada. .................................................................................................
2. Cantava  molt bé  i quan reia  se li tancaven molt els  ulls,  era  tan divertit i  tan poc  convencional  que  va  pensar  que  viure amb ell  seria  la  millor aventura. ...............................................................................................
3. Podia  sentir  la  tendresa, al seu costat, a  vegades  trista,  a vegades  esbojarrada.  Escrivia poemes que trasbalsaven  els sentits,  i cada  paraula nova  es convertia  en amor  i desig. ..................................................................................................
4. Parlava de manera  tan racional, que a vegades l'hagués  escanyat,  però  transmetia  sempre  una placidesa  que l'enamorava.  Quan  estaven d'acord,  i també quan  la  rebel·lava el seu  estoïcisme... l'enamorava. ...............................................................................................................
5. Tenia uns  ulls  manyacs,  amb  la mirada  més  acollidora que  havia  vist  mai.  No parlava  gaire,  però  mica  en mica  van aprendre  a entendre's   amb paraules o sense. ..................................................................................................
6. Portava molt temps llegint-lo i els seus posts li semblaven cada cop més propers. En saber que parlava d'ella va tenir clar que l'havia d'anar a  buscar           ....................................................................XeXu
7. Va ser un moment fugaç. Les seves mirades es creuaren, fent-los sentir-se fora del garbull de la festa. No podien apartar la mirada que els calmava l’ansietat punyent de l’enamorament. ..................................................................Pilar
8. En aquell instant que les mirades es varen creuar, ella va saber que se n'havia enamorat ..............................................................Montse
9. Va entrar calmós i veient-li l'ansietat d'ella, s'assegué a la cadira amb la jaqueta d'hivern encara posada, per fer la feina.   I ella no pogué evitar pensar: "collons! quin home!" ...............................................................filadora
10. Em va agafar la mà i vam saltar plegats sobre un munt de fulles grogues de tardor... i sota aquella pluja silenciosa ens vam mirar als ulls i ens vam enamorar .............................................................................Mònica
11. Semblaven el gat i la rata, i orgullosos com ells sols no sabien que dins seu s'hi amagava l'amor.Al final però, aquest fou més fort que l'orgull.   ....................................................................................................Estrip
12. Els seus ulls es van clavar a la meva mirada, era el capvespre, però tot d’una tot va començar a brillar, més i més. Se n'hauria adonat?  ...............................................................................................................MarDaurat
13. En aquell instant es va sentir encativat com mai abans, l'emoció el dominava, havien passat quinze anys.  .....................................................................................................................Lolita
14. En veure-li el gest va sentir la necessitat de robar-li'l. Li passava el mateix quan tastava un bon vi: havia de continuar bevent. Se sabia enamorat.  .................................................................................................Francesc
15. "Quan la noia va aixecar la mirada del llibre i la va dirigir envers ell, el cor li va dir que, per fi, l’havia trobat" .........................................................................................................................
16. El seu veí sempre li deia “massa hores a l’ordinador, dona, has de sortir més”. Ella, enrojolada i tímida, per fi va gosar a respondre “si m’hi acompanyes...” ..........................................................................................................................................
17. "Assegut a classe, seriós, tímid, observant l’entorn sense parlar amb ningú... Estava segura que dins d’aquell exterior que semblava inexpugnable hi havia un tresor càlid i dolç. Ella el descobriria."  ...........................................................................................................................................
18. "Volia agafar aquell llibre, l’últim que quedava, però ell va ser més ràpid. Es va girar per mirar-lo, enfadada... Li va ser impossible: En veure’l va saber que l’estimava."  .................................................................................................................................................
19. "Quan ell pujava al tren, aquell vagó vell, brut i pudent es convertia en un espai preciós... però si ell no pujava el dia era tan trist! L’havia de conèixer!"  ..............................................................................................................................................
20. "Feia mesos que havia perdut la vista i la il•lusió... en sentir la seva veu, el seu cor va bategar amb força i les ganes de viure van renéixer."  .................................................................................................Assumpta
21. Visitàvem la casa d'aquell poeta. Tothom el recordava però ningú no sabia què escriure al llibre dels visitants. Tanmateix, ell escriví emocionat. Aquella emoció ens va embolcallar i restàrem enamorats.   ....................................................................................................Noves  Flors
22. Caminant pel carrer, va veure de sobte, allà lluny, una noia amb un graciós capell vermell. Ho era? Sí, sí que ho era! Va accelerar el pas. Sí, era la seva estimada A.! Va començar a còrrer i la va atrapar. Ella es va girar i somrigué. Es van abraçar molt fort.   ...................................................................................................Josep Lluís
23. Tenia un posat molt elegant. El seu aroma la transportava. Però el detall definitiu que la va enamorar van ser les mans. Saber-se acariciada per aquells dits la feia somniar.  ...............................................................................................................LauraTMarcel
24. El mirall no era el mirall que els reflectia en la foscor... Uns ulls verds el retenien... L'ona arribava a seva platja, enamorada. L'encontre no trencava el mirall.  ............................................................................................
25. Tot d'una va trobar-se acariciant el cabell ros com blat. Els dits resseguiren la galta mentre una veu suau deia . - T'estimo. .....................................................................................................................................Anton
26. Mentre feia els deures, em va caure el llibre a terra. Quan vaig veure com aquelles mans el recollien, me’n vaig enamorar. Qui pogués arreplegar-les!   ................................................................................................................................
27. El vaig mirar i mentre ho feia, em va agafar un no sé què estrany. M’havia enamorat del veí de l’escala: el pare d’en Vicenç, l’antic amor de ma mare!  ...............................................................................................................Anna  (Mortadel·la)
28. Al recollir el canvi va quedar enlluernada per aquells ulls verds, cada dia compraria allà, fins que se'l pogués emportà.   ...........................................................................................................
29. Gràcies a la frenada del bus, vaig sentir els teus pits clavats a l'esquena, des d'aquell dia que la rialla ens ajuntà, no ens hem pogut separar. Fa cinquanta anys  .........................................................................................................Garbí
30. "Em vaig enamorar d'ella a poc a poc, com una formiga, trosset a trosset, un petó i un petonet i quan se'n va adonar  la dormia al meu niu .........................................................................................................Pere
31. "La nit es filtra subtil fins que es queden retallades en el besllum de la finestra. En la discreció de la penombra gosa passar a penes la punta tremolosa dels dits pels seus llavis. Tanquen els ulls. ara ja ho saben."  .......................................................................................................Joan Guasch
32. Tots dos esperàvem el metro, el vent li va pentinar els cabells, va esbossar un somriure, vaig sentir que tota la vida em passava dintre meu al galop. Va arribar el metro...  .......................................................................................................onatge
33. Llegia el so de les paraules, mentre resseguia el traç de la seva veu. En adonar-se del fet, va reconèixer els símptomes: sols podria viure sota el somriure d’aquell esguard.  .....................................................................Barbollaire
34. La va mirar intentant no trencar aquell silenci compartit. Només amb l'escalfor dels seus ulls. Es va enamorar. ........................................................................................................Sànset

El salze cec i la dona adormida d'Haruki Murakami

""  Faré que es  compleixi el desig  que em demani.  Sigui el que sigui. Qualsevol  cosa que desitgi"

Haruki Murakami

Em semblava  que  m'hi trobava  dins dels contes  de  Murakami,  m'han agradat  molt...  i després  vaig  escriure  això,  com si  aquest  personatge  fos  meu  o com  si jo fos  el personatge:

- El vellet m'havia promès que faria  realitat el meu desig,  perquè jo li havia portat  el sopar, perquè jo complia  20  anys  justament  aquell dia i perquè  em va dir que semblava una fada.  Es va  quedar  molt parat quan li vaig  dir  el que volia.

- Què  vas  demanar?

- Tenia tanta  por  d'equivocar-me, de  desaprofitar  l'ocasió, de quedar  malament  suposant  que només  fos  un joc...  No sé  si els desitjos  s'han d'explicar o s'han de mantenir  secrets...  i  és  que aquest  encara  no s'ha acomplert.

- No me'l diràs  doncs?

- És  clar  que sí!  Si no ja no hauria  començat  a explicar res.

- Ummm...  no ho sé  pas,  ja t'estàs  fent  pregar  massa.

- Només  podia demanar-ne un i vaig  fer  trampa  vaig  demanar-ne  2  en un.

- I va colar?

- Crec  que si,  encara  no ho sé.

- Au  va!  El  diràs?

- Li vaig  demanar  el desig  de demanar  el meu desig quan complís  50  anys.

- Però  això  no són pas  dos,  és només  un ajornament.

- Si,  però  el primer  desig  és  que  desitjava  ajornar-lo  i el segon  el  que demanaré  als 50  anys,  però  era  com un  "desitjo demanar  el desig  als  50  anys".  
- I per què?
-Jo creia  que  als 20  anys  encara  no tenia  res  a redreçar,    i el meu desig  era  poder  redreçar  allò  que  hagués  desencaminat.

- I encara no tens  50 anys...

- No, però els compliré  aquest  any!

- Doncs  ara  va  de bo!  Ja saps què  demanaràs?

- Rumio  la manera  de tornar  a demanar   dos en un.

- Altre cop?

- És que en realitat oscil·lo  entre  dos  conceptes:  temps  i llibertat.

- Temps?  més  anys de vida?

- No, no, temps  per a mi,  dins  de  la mateixa  llargada  de vida  que se m'hagi  adjudicat.

- Aleshores,  això  no és  temps,  és  llibertat.

- Un temps  que sigui  meu,  demanaré.  Pots  anomenar-lo  com vulguis i en són dos:  temps  i llibertat.

Kafka a la platja de Haruki Murakami

Segon llibre de vacances.

L'estiu passat vaig llegir "Tòquio Blues" i em va agradar. Ara he volgut repetir autor i la veritat és que m'alegro molt d'haver-los llegit en l'ordre adequat, perquè "Kafka a la platja" és una novel·la esplèndida, jo diria que molt més que l'anterior.

Té uns personatges molt especials, a la vegada d'una simplicitat molt a l'abast i una riquesa molt inacabable.

Connecta de manera subtil les històries dels dos personatges principals:

Nakata, un vell marcat per un accident d'infància, que el va deixar sense memòria, té uns poders especials, sobre els quals no té massa conciència ni control. Pot parlar amb els gats, pot fer ploure peixos o sangoneres, i és bàsicament una molt bona persona.

Kafka és un noi de 15 anys que fuig de casa, en un viatge iniciàtic, provocat per la solitud en la que sempre ha viscut. Va ser abandonat per la seva mare als 4 anys i el seu pare no li ha fet mai gaire cas.

Les històries i els personatges es van connectant de mica en mica, sense acabar de descobrir mai del tot els misteris plantejats. Potser ens cal acabar de descobrir-los a cadacú per ell mateix.

He passat unes quantes hores fantàstiques llegint-lo, interessants.

Tòquio Blues d’Haruki Murakami

Tòquio Blues ens explica la maduració i l’evolució pel que fa a les relacions sentimentals i sexuals d’un jove estudiant de Tòquio.

El llibre, a part de múltiples referències de la literatura occidental que van sortint, per les obres que llegeix el protagonista, per a mi té dues referècnies bàsiques: La muntanya màgica de Tomàs Mann i El vigilant en el camp de sègol. Sembla que Murakami les admira les dues. Pel que a a la muntanya màgica, estic d’acord amb ell, però pel que fa al vigilant en el camp de sègol, crec que Tòquio blues li dóna quaranta voltes, tot i tractar un tema semblant.

Algun cop surt la referència, quan li diuen al protagonista que parla com el del vigilant del camp de sègol. I no! Aquest protagonista parla d’una manera molt més interessant que l’altre.

“Mentre vaig escrivint de memòria, de tant en tant m’assalta un sentiment d’inseguretat i em pregunto si no m’he oblidat del més important, si dintre meu no hi ha una part fosca, una mena de llimbs on tots els records importants s’acumulen i s’acaben convertint en un amena de fang tou.”

Aquesta mena de reflexions se m’encomanen i em poso a pensar si en alguns anys i/o en alguns aspectes de la vida, no m’ha passat a mi una cosa semblant amb els meus records.