La Irena volia trucar a la porta, però no veia ni timbre ni trucador de cap mena. Trucaria amb la mà, però aquesta porta queda lluny, massa lluny de les persones... entre la glicina, ens treu el cap el sol ponent. La Irena juga a buscar el raig de llum entre les branques, a amagar-lo, només movent el cap. Rere la porta hi ha un espai buit, la casa, la vida queda lluny. De res no li serveix trucar amb la mà. Ningú no la sent.
Mentrestant, grava en la memòria les imatges de la porta... amb el sol disfressat de flor de llum immensa i amb el sol amagat. Què importa que estigui amagat? El sol hi és, malgrat tot, i tornarà a sortir cada dia. Tant si hi ha algú que l'observa davant la porta de les glicines, com si no hi ha ningú. La Irena, també es llevarà demà al matí com el sol, tant si algú contesta a la seva trucada feta només amb la mà nua, amb els nusets dels dits, com si no... ella i el sol, miraran de trobar-se cada dia. Mai no ha conegut ningú més rialler que el sol.
