Reflex

Tan blanca la llum en el mirall,
tan negra l'ombra del reflex!
Vora el bassal, 
les fulles, només, 
tenen color de realitat.

El mar

D'una fotografia d'en Xavier Pujol

Les onades prenien color de sorra, mentre es fonien tocant la terra.

Sota l'escletxa de núvol, la terra lluïa, pintada d'aigua, de mar besada.

Eren dos o era un, terra i aigua, mar i sorra?

Sóc la sorra en suspensió, que muda de color les teves ones.
Tu ets  la força que em belluga, el batec que vivifica.
......................................................................................................carme

La platja espera
la besada de l'ona
que sempre torna.

.............................................................................................Xavier Pujol

L'ona tenyida,
besada per la sorra,
d'amor s'omplia.
......................................................................................................sa lluna

Papallona de colors torrats

D'una foto d'en Xavier Pujol

Papallona de sorra,
papallona daurada,

per molt que miri
les teves ales de mots
que voleien amb el vent,

em fugirà el teu record.

Espiadimonis

D'una foto d'en Xavier Pujol

Lleu, el teu vol

de zumzumeig rabent,

amb ales blaves.
..............................................carme

Les ales blaves
tinten la teua imatge
de transparències.
.............................................novesflors

Les transparències
i la llum irisada
ens reconforten.
..............................................carme

A la riera
un menut helicòpter
s'acosta a l'aigua.
.............................................Xavier Pujol

A prop de l'aigua

amb les ales esquitxa

mans i rialles

...............................................carme

Les ales són
com fulles a les branques,
ornaments blaus.
.............................................Helena Bonals

Ornaments blaus,
transparències, vitralls,
la llum s'hi queda.
..............................................carme

Roses per a tu...

D'una foto d'en Xavier Pujol

Trobades en un bell racó del nostre Pirineu.
De pètals suaus com la teva veu.
De color vermell intens com la teva força.
De perfum que ens embauma a tots, 
com el teu amor a la terra.
Et durem amb nosaltres,
Fins a aconseguir-ho.


Gràcies, Muriel! T'estimem

Branca

D'una foto d'en Xavier Pujol

El gest més tendre
com una branca alçada
davant la immensitat.

Clavellet de pastor i Achillea

D'una foto d'en Xavier Pujol

Campanetes

D'una foto d'en Xavier Pujol

Flors

D'una foto d'en Xavier Pujol

No és tan fàcil, el silenci. Un silenci prou llarg per trobar la calma.

Ni ho és tampoc la senzillesa.

Ni saber si el gest d'avui t'acosta al lloc on vols ser demà.

Trobo les flors i els cims... Com un senyal en el camí.

Església de Tor

D'una foto d'en Xavier Pujol

Passaven per davant de l'església del poble, una església situada en una plaça transitada, amb un mercat, amb soroll, amb gent, amb moviment.

- Vols que entrem a l'església? 

- Sí, està oberta, entrem-hi un moment.

Van seure, van admirar l'amplada de la volta, van observar l'arquitectura i l'art que s'hi acollia i al cap d'uns moments es van adonar del silenci. Del canvi entre el dins i el fora, tot i que la porta es mantenia oberta.

- T'hi has fixat? Som a quatre passes d'on érem abans i hem deixat allà a fora tant el soroll, com l'estrès, el neguit, les presses...

- Han de donar-se unes quantes condicions per aconseguir-ho. Les esglésies ho han aconseguit. Aquí es respira calma, pau i placidesa. 

- Les condicions arquitectòniques són importants, però no les úniques. També hi ha les culturals i religioses que han fet d'aquests espais uns indrets habitualment silenciosos. Com una mena de refugi...

Moments, espais, estones, emocions...

D'una foto d'en Xavier Pujol

Els moments sublims no són veritat:

només a doll

fragments d'imatges omplen els fulls

en blanc de la memòria

Jordí Solà i Coll

Podria explicar, amb paraules ben triades, tan precises com pogués trobar, aquests moments sublims que vàrem viure: podria descriure el lloc, com qui munta peces de puzzle, podria explicar-ne el temps, els breus instants eterns i fugissers. Podria dir els mots i recordar-nos cada gest. I  creuríem que tot va ser realitat.  I potser voldríem poder abastar-ho de nou. Però res de tangible no n'ha quedat,  res que pugui demostrar que van ser. Miro l'indret i no hi ha cap senyal. Indiferent i insolent l'espai s'omple d'altres veus, d'altres passes, d'altres objectes.  No deixarem lloc per cap enyorança.  Viurem endavant, omplint la memòria de nous instants, potser per sempre lligats als que van ser, però per sempre lliures  de ser únics i diferents.

Una casa de Tor

D'una foto d'en Xavier Pujol

Recordo el passeig, tot i que fa molts anys: El poble silenciós. Els carrers buits. La gent amagada espiava pels finestrons gairebé tancats. Grinyols de frontises i de fusta. Era un dia núvol, tot i que era estiu i feia calor. A primera hora de la tarda, no hi havia res d'acollidor en aquell poble.

Un passeig curt. L'ambient  ens apressava a marxar. Vam recular port de Cabús amunt, cap al Coll de la Botella i cap a Pal. Fins a casa.

Hi haurem de tornar, ara que el temps ha deixat enrere les pors i els odis.

Forn de pa

Sento l'olor de  pa i de coca ensucrada que acompanyava els estius de la meva infantesa. Les olors ens porten els records molt vius, però les imatges també. Aquesta imatge m'ha agradat i m'ha transportat. Recordo aquestes balances, com la del dibuix. I com a cal meu avi forner, pesaven el pa, ja fos rodó o de barra i hi afegien un trosset de pa, tallat amb un ganivet especial, en deien un tallant, per acabar de fer el pes que s'havia demanat. Aquesta torna, gairebé mai no arribava a casa. Ens la menjàvem pel camí.  

El meu oncle que feia el pa cada nit, fins ben entrat el matí, ens feia esperar que sortís l'última fornada,  cap al migdia, per endur-nos el pa calent i que és mantingués tou durant més hores. Una precaució ben innecessària, perquè aquell pa calent i tovíssim, no durava gaires hores...

L'endemà al matí per esmorzar ja n'havíem d'anar a buscar de nou.   Hi anava la meva tieta Magda, que era la meva padrina i  passàvem les vacances junts. I no el comprava pas per tot el dia, no. Només per esmorzar.  Al migdia tornàvem anar a buscar el de l'última fornada. Mentre ella feia el dinar, ens hi enviava a la mainada a buscar-lo, tocava a qui tocava.

Si ara veiessin tota aquesta meva família de forners... que congelo el pa per no haver d'anar tan sovint a comprar-ne, crec que no podrien pas entendre-ho.

Colors de Sant Andreu

D'una foto d'en Xavier Pujol

No puc triar els colors del somnis,
Però puc pintar-los després:
De lila com les violetes, els lilàs i les glicines,
De blau, com els blauets i els miosotis,
De verd com els trèvols i les fulles dels arbres
De vermell com les roses enceses i els clavells arrissats,
Dels  colors barrejats de la roba estesa
Pintar-los com la música... 
Tants colors com té, la música!

Punt de vista

D'una fotografia d'en Xavier Pujol

No hi fa res si m'han quedat al descobert

les parets mitgeres de l'ànima.

No hi fa res si aquells edificis veïns 

no s'han alçat on s'esperava

i han marxat massa lluny per  protegir-nos els uns als altres.

Deixa'm el teu vermell i el teu groc.

I bastirem un paisatge esperançador.

Amb una cúpula que apunti cap al  cel.

Relats de la Carme (substitució estiuenca)

D'una foto d'en Xavier  del blog  Fita

Qui s'anima a escriure sobre  marietes?

Microconte: Punt de vista

- Has vist  quina por  que fa  la meva  carota d'espantaocells?
- Jo no veig  cap carota,  tens  el  cap negre,  com sempre  i les  antenes  també. I no fas por.
- Vull dir a l'esquena,  una carota  amb cara de pocs  amics, perquè els ocells no se'm mengin.
- Jo no sé de quina carota em parles. No em fas  por.
- No importa,  tu no ets  un ocell i no veus el mateix  que ells.  Ells tindran por.

Han participat:

1. En XeXu
2. La Sílvia
3. La Glòria
4. L'Artur
5. Fanal blau
6. En Joan Gasull
7. En McAbeu
8. Viu
9. Elfreelang
10. En JpMerch
11. Drapaire de mots
12. Rits
13. Assumpta
14. Alfred Russel
15. sa lluna

L'arbreda pintada

A petició  del Xavier, guanyador del dibuix,  el vaig  repetir  per  pintar-lo...

Han tremolat tant i tant, les fulles, per no poder o no saber assaborir el fruit de l’amor, que la seva caiguda va ser lenta, com si el mateix tremolor ja fos una baixada cap al buit, com si el buit ell mateix vingués a trobar-les. Van recollir gota a gota la mel dels seus silencis, per oferir-la en prova d’amor, després d’això els silencis van ser d’un nou color, i cada isòtop altre temps desconegut, va tenir un bressol calentó en el cor de l’altre. En la més llunyana distància, la més gran proximitat. Bressolats i inaccessibles.

PD:  text  inspirat  a ca la Pilar 

El riu

D'una foto d'en Xavier Pujol del blog  Fita

Si sap que pot galopar quan vol,  
el cavall pastura més feliç, a la vora  el riu.