Parc

 

Sobre  els camins  del parc,  respira  la ciutat,

els arbres s'emmirallen a la vora  del'aigua

i els ocells  de colors  ens  il·luminen l'aire.
Caminem  lentament.

Ocell blau

Vigilant  atent

dels picnics sobre l'herba.

Buscant el moment.

LA CIUTAT

 Els  narcisos ja havien florit quan vam arribar  a la ciutat.  parcs,  jardins,  places,  finestres  i parterres lluïen el groc  d'uns  narcisos  immensos.

Els grataccels,  al seu lloc, imponents, creant un ordre estrany  en les  seves diferents alçades i magnituds,  un ordre  que jo no sabia veure.

I  mentre  passaven els  dies,  ràpids  i  lents segons  com els  miraves,  i el cansament s'havia  fet  un lloc constant als  peus  i a les  cames,  anaven florint  els arbres  als  carrers:  blancs,  blanquíssims  i  alguns de rosats.

I els  gratacels ofereixen la seva  visió  de  la ciutat,  llunyana  des  de l'alçada.

És impressionant però  no em va enamorar.

Des de dins

Pujo i baixo escales,

travesso finestres

de paper i llapis de colors.

Torno a la taula

de fusta foradada.

Llibres i papers,

virus i pluja,

colors i núvols.

Gat a la finestra

Era una escala d'incendis que només  era  d'emergència i no hi passava  mai ningú, era sempre  buida.  

Però  al gat  no li  interessava  cap persona,  esperava  pacient  per si trobava  una coincidència entre  algun   esquirol, que a vegades  saltava des dels  arbres,  i  la finestra  oberta.

Primer  el  volia  caçar,  finalment  li tenia  enveja.

Bombò d'Óscar Wilde

 Havia baixat a comprar  quatre coses a la botiga de sota casa.  Una botiga  petita i plena de coses que estava  oberta  des  de primera  hora del matí  fins a última hora  de la nit.  Potser  més  de 14  hores  diàries  de servei,  tots  els dies  de la setmana. 

No hi havia  gaires  coses  que li agradessin  i  va comprar:  pa,  formatge,  llet  i pomes.

A la caixa  hi havia una senyora  xinesa que  ella  no coneixia  de res. Feien torns i sempre  hi havia  gent  diferent.

La  senyora li va  cobrar  molt  somrient i li va  donar  un bombò  d'avellana.

Però  abans de trobar  l'avellana va trobar  l'Óscar  Wilde, en forma d'una de les  seves frases,  que estava  escrita en 6  idiomes.

"Les dones són fetes per a ser  estimades, 
no pas per  a ser  compreses"

Óscar  Wilde  té  una pila de  frases  boniques,  enginyoses,  gracioses o  sàvies ...  però  aquesta la va  fer  pensar en ella  mateixa  i en una   amiga  estimada...  que  tantes  vegades  se  sentia  incompresa. Va pensar  dedicar-li  aquesta  frase  com a consol... 

Però  abans d'enviar-li  la frase,  va deixar  sortir  el dubte  interior  que  ja havia nascut  en el moment  de llegir-la:  realment  es  pot  estimar  sense comprendre?
 

El salze cec i la dona adormida d'Haruki Murakami

""  Faré que es  compleixi el desig  que em demani.  Sigui el que sigui. Qualsevol  cosa que desitgi"

Haruki Murakami

Em semblava  que  m'hi trobava  dins dels contes  de  Murakami,  m'han agradat  molt...  i després  vaig  escriure  això,  com si  aquest  personatge  fos  meu  o com  si jo fos  el personatge:

- El vellet m'havia promès que faria  realitat el meu desig,  perquè jo li havia portat  el sopar, perquè jo complia  20  anys  justament  aquell dia i perquè  em va dir que semblava una fada.  Es va  quedar  molt parat quan li vaig  dir  el que volia.

- Què  vas  demanar?

- Tenia tanta  por  d'equivocar-me, de  desaprofitar  l'ocasió, de quedar  malament  suposant  que només  fos  un joc...  No sé  si els desitjos  s'han d'explicar o s'han de mantenir  secrets...  i  és  que aquest  encara  no s'ha acomplert.

- No me'l diràs  doncs?

- És  clar  que sí!  Si no ja no hauria  començat  a explicar res.

- Ummm...  no ho sé  pas,  ja t'estàs  fent  pregar  massa.

- Només  podia demanar-ne un i vaig  fer  trampa  vaig  demanar-ne  2  en un.

- I va colar?

- Crec  que si,  encara  no ho sé.

- Au  va!  El  diràs?

- Li vaig  demanar  el desig  de demanar  el meu desig quan complís  50  anys.

- Però  això  no són pas  dos,  és només  un ajornament.

- Si,  però  el primer  desig  és  que  desitjava  ajornar-lo  i el segon  el  que demanaré  als 50  anys,  però  era  com un  "desitjo demanar  el desig  als  50  anys".  
- I per què?
-Jo creia  que  als 20  anys  encara  no tenia  res  a redreçar,    i el meu desig  era  poder  redreçar  allò  que  hagués  desencaminat.

- I encara no tens  50 anys...

- No, però els compliré  aquest  any!

- Doncs  ara  va  de bo!  Ja saps què  demanaràs?

- Rumio  la manera  de tornar  a demanar   dos en un.

- Altre cop?

- És que en realitat oscil·lo  entre  dos  conceptes:  temps  i llibertat.

- Temps?  més  anys de vida?

- No, no, temps  per a mi,  dins  de  la mateixa  llargada  de vida  que se m'hagi  adjudicat.

- Aleshores,  això  no és  temps,  és  llibertat.

- Un temps  que sigui  meu,  demanaré.  Pots  anomenar-lo  com vulguis i en són dos:  temps  i llibertat.

Finestres a llapis

Des  del carrer

cada  finestra

té  una personalitat:

unes  transparents,

l'altra reservada

una com mirall.
S'assemblen a les persones. 

Tres mirades al mateix ocell

El primer  amb  llapis  de  colors,  el segon dibuixat  amb tinta  de  punta  fina  i pintat  amb  aquarel·les,  el tercer  sense  dibuixar, directament  amb aquarel·les, però  per  arribar  al tercer  crec que   em calien  els dos primers.

El camí és  més  important  que l'arribada,  i els  moments  són més  importants  que els  papers  que han quedat.