- Vaig néixer en un poblet envoltat de muntanyes, i des de ben petita em sentia estranya, especial, diferent. - em deia la Clara.
- Jo no hi vaig néixer a les muntanyes, però hi vaig viure de petita. M'agradava molt viure-hi, més que a la ciutat, on havia nascut. A tu no t'agradava? - li vaig respondre.
- Allò que no m'agradava era aquesta sensació de sentir-me estranya ni el meu nom.
- Veus? a mi tampoc m'agradava el meu nom, en canvi el teu sí. Clara, és bonic. De tota manera ara ja m'agrada, el temps ho cura tot.
- El temps i altres coses, jo vaig començar a comprendre'm quan uns personatges molt especials van creuar-se en el meu camí.
- I quina relació tens tu amb la mort. De les teves intervencions no ho he pogut entendre...
- Doncs precisament aquests personatges. Que ja no vivien o bé vivien d'una altra manera. I també que estava encisada i enamorada d'un italià del segle XVI.
- Deies que t'agradaria explicar-nos les teves coses...
- Sí, de fet abans no t'he contestat una pregunta. Sí que m'agradaven molt les muntanyes que envoltaven el meu poble. Sempre hi penso, sobretot en l'ermita de Sant Joan del Codolar.
- Porta-m'hi! Clara m'agradarà saber la teva història, no sé si ho entendràs, però a mi les persones especials i diferents m'agraden molt. Jo no sóc ni especial ni diferent, tot i que hi va haver èpoques que m'ho pensava. Però en canvi sempre trobo molt interessant de conèixer persones diferents.
La Clara va somriure i d'aquest somriure em va ploure a sobre com un ruixat de
preguntes que tenia ganes de fer-li i un dia vaig viatjar amb la Clara, fins a l'ermita.
Els ulls li somreien d'una nostàlgica felicitat en arribar-hi. Ella va fer la foto. Jo el dibuix. Ja som amigues. M'agradarà saber la seva història. I encara em guardo les preguntes.
