La imatge no té res a veure amb el post, però m'ha semblat prou mística i prou austera com perquè pogués anar-hi bé.
Finestra a Eus
He llegit aquest llibre "Monjas" en castellà. Ja sabeu que jo no sóc gaire creient, per no dir gens i segurament jo mai no m'hagués comprat aquest llibre. És un recull d'entrevistes amb 20 monges. Una per capítol. Molt ben triades. Me l'ha deixat una amiga meva, com jo mateixa, força descreguda, però plena de curiositats inacabables, sense prejudicis ni a favor ni en contra de res... pensa (jo també) que tot cal veure-ho poc a poc i tot cal pensar-ho abans de dir-ne res. I està interessada (també com jo) per la part espiritual de la nostra persona. Aquest llibre ha estat tot un descobriment. Gràcies A!
Jo he conegut, personalment, un munt de monges, suficients per saber que hi ha de tot com a tot arreu. L'autora, la Laia de Ahumada, ha triat unes dones interessantíssimes, amb unes vides intenses i plenes i més aviat mogudetes... Ha estat una lectura engrescadora, estimulant i molt especial. He gaudit moltíssim amb elles. Me'n faria amiga d'unes quantes. Unes dones amb passió pel que viuen, pel que fan. Com diu la Carme Riera en el seu pròleg, en alguns casos fan enveja. Un fragment:
"Un Déu que jo pugui abastar, no m'interessa; m'interessa un Déu que sempre encengui més desig, un Déu que sigui més gran que jo i al mateix temps totalment proper. Si el puc entendre i abastar del tot, ja és com jo i no m'omple; el meu desig és de més; si és com jo no val la pena. És un camí d'alts i baixos, amb temporades de dolor, de goig; no pots parar-te perquè la vida t'empeny."
Eulàlia Bofill
Jo no us parlaré del meu Déu, com ella, és una cosa que em manca, que no tinc, però canvieu la paraula Déu, per una de les coses realment importants de la vida, autèntiques i vitals i tindreu una bona manera de viure-la. El seu Déu no es deixa abastar, ni ella voldria fer-ho, com tantes coses a la vida: la natura no es deixa abastar, la mateixa vida, la mort, l'amor no es deixa abastar, les emocions no es deixen abastar, l'ànima tampoc... la ciència, l'univers, el temps. Només podem viure-ho. Si pot ser intensament. I ara penso Déu no serà un bon resum de tot plegat?
Reflexions sinceres i serioses sobre la jerarquia, l'obediència, les normes, la consciència, la dona dins l'església... l'important per totes elles era seguir el seu camí. Aquell que elles tenien clar, diguessin el que diguessin les jerarquies. Viure amb els necessitats, ajudar o simplement acompanyar de vint maneres diferents, cadascuna la seva.
PD: Em deixeu fer una prova? Déu és amor, diuen...
"Un amor que jo pugui abastar, no m'interessa; m'interessa un amor que sempre encengui més desig, un amor que sigui més gran que jo al mateix temps totalment proper. Si el puc entendre i abastar de tot ja és com jo i no m'omple; el meu desig és de més; si és com jo no val la pena. És un camí d'alts i baixos, amb temporades de dolor, de goig; no pots parar-te perquè la vida t'empeny."
