La dona veloç, és una novel·la plena de temes i plantejaments interessants.
Parla de la pressa, de la impaciència, del fet de pensar més en allò que hem de fer després que en allò que fem en el mateix moment. De l'aprofitament del temps. De les coses que fan perdre el temps.
Un tema molt i molt actual i crec que en alguns aspectes tots en hi podem sentir identificats. Jo no em considero especialment ràpida, com ella, però m'hi he trobat en les ganes d'aprofitar el temps. Fa uns anys que dic que m'he tornat avara del meu temps i ja no en vull gastar més en coses que no m'interessin. Només aquest, ja és un tema per reflexionar.
Un altre tema és la família (habitual en els llibres de l'Imma Monsó). Les relacions familiars. En aquesta novel·la l'atenció està centrada en el pare, més que en cap altre membre de la família. La Nes, la dona veloç, n'és la protagonista, però el pare, en la persona concreta, però també en el concepte de pare, hi és molt importants i en tot moment present.
Un altre dels temes destacats és el mecanisme mental de com interpretem els fets que succeeixen al nostre voltant, Per molt que ens sigui propers, la nostra visió és una interpretació que pot ser ben encertada o molt equivocada.
És una novel·la que se m'ha fet molt i molt interessant i que l'he llegit en tres dies.
Fragments:
"El que sí que és cert és que, ara que hi penso, potser la meva pressa ve d'aquí... És una mica el que deies fa un moment: potser per això sempre he corregut tant, perquè finalment és un truc per viure moltes vides.
- Vaja, vaja... - va dir en to elogiós, com si acabés de sentir una gran veritat.
A continuació em va clavar una mirada tan ingènua com penetrant i va replicar:
- Però també et mors moltes vegades, oi?"
" La conversa, ... , em reconfortava i em revelava un tros d'eternitat com feia temps que no en veia cap, un tros de serenitat sense planificació prèvia, un tros de plenitud completament gratuïta. Ni un segon havia consultat el meu rellotge intern, ni m'havia passat pel cap què faria després d'aquella llarga xerrada o què pensava fer l'endemà."
"- Dona, si dónes només allò que sobra mai no reclames res a canvi, mai no et pots sentir espoliat, mai no poses l'altre en situació de deute... Com és natural, no vols res a canvi, ni gratitud, ni interessos, ni tan sols la devolució.
Hi vaig pensar uns segons i hi vaig estar d'acord.
- Suposo que és la manera més noble de donar... - vaig dir.
- No, no és la més noble. És l'única. Qualsevol altra cosa no és donar, és demanar en préstec o el que sigui, però no se'n pot dir donar."
l'or i el verd
quin moment!