Les activitats d'estiu de ca l'àvia - I

Inspirats per la sargantana i les seves "stones",  i amb el seu blog com a punt de referència hem muntat la primera activitat de manualitats d'aquestes vacances escolars, en Guillem, en Jan i jo.

Gràcies per fer-nos de mestra i inspiradora a distància... Ja veus, la màgia dels blogs..

Per cert, sargantana, una pregunta:  en Jan va pintar una pedra tota vermella i després la va fregar, amb paper de cuina, deixant molt poca pintura, i aleshores hi  va pintar una decoració negra al damunt i em va preguntar si tu això també ho feies, de pintar i fregar perqué quedès l'efecte "tenyit", en lloc de pintat. Com que jo no ho sé, t'ho pregunto a tu...

Pedres collides al riu Ritort

Pedra pintada pel Jan

Pedra pintada pel Guilem

Un pilonet de pedres,

pintures,

retoladors,

papers de colors,

pega per enganxar-los,

manetes,

il·lusió,

i ganes d'inventar...

Magnòlia

Fràgil,
com una magnòlia,
de pètals tan blancs,
dibuixada amb un traç ben fi,
com qui no gosa.
Fràgil
com el silenci.
Fràgil com les paraules.
La fragilitat, avui, la sento a l'aire.

Tamarius

Els  tamarius  tots s'aboquen,

flors i fulles sobre el mar.

Vora el passeig acompanyen

les passes dels caminants.

Flors i fulles, com de núvol

que se'm desfan a les mans.

Cauen, pel vent, a les ones.

Jo voldria fer-me mar.

Vull ser la mar que et bressola

amb murmuri  escumejant.

Vull ser l'onada i la calma

fondària, llum i mirall.

Finestra i flors

D'una foto de la Consol d'Hora blava.

Enllorats els vidres, 

se'ns esborra el paisatge.

Ens queda la claror

i les flors que hem posat

amb cura quotidiana.

A l'interior, tots els bocins de vida.

Relats Conjunts: la novena onada

La novena onada d' Ivan Aivazovski, 1850

Recordes, quan el mar era de foc?
Quan les ones s'alçaven com flames?
Quan semblava que tot era només naufragi?

Recordes?
No vam morir, encara.

Va calmar, finalment, la llum, també les tenebres.

La llei del menor d'Ian McEwan

És el primer llibre que llegeixo d'aquest autor.  I he de reconèixer que ha valgut la pena tastar-lo, l'autor, vull dir. El llibre està cruspit ràpidament.

La trama planteja dos dilemes diferents, sobre els quals jo pensava que tenia les idees molt clares i McEwan té la gràcia de fer-te reflexionar que també hi ha motius per pensar d'una altra manera. El dilema principal amb que es troba la Jutgessa Fiona és la d'un adolescent a punt de complir els 18, que encara no és major d'edat, però pels pèls i que no accepta una transfusió de sang que pot salvar-li la vida perquè és testimoni de Jehovà.  En un tema com aquest, sobre el que no tinc cap dubte, em va agradar molt la reflexió que fa sobre el dret individual a acceptar alguns tractaments mèdics o no, d'una manera que em va fer veure que en alguna situació (ben diferent de la plantejada, això sí) potser seria jo mateixa que no acceptaria algunes coses.  No us explicaré gaire més per no descobrir massa.

Es fa interessant, es llegeix ràpid i deixa el bon gust que ha valgut la pena llegir-lo.

L'altra dilema al que s'enfronta la Fiona, és que arribats a la seixantena, el seu marit li diu que té ganes de tenir una aventura amb una noia que ha conegut. Que no es vol separar, que l'estima, però que necessita aquesta escapada, que ja fa molt temps que ells dos no fan l'amor i que creu que ho ha de fer, que ha de reviure ni que sigui per últim cop una certa passió. Que no l'ha enganyat mai i que ara no vol fer-ho a aquests alçades, per això li diu la veritat.  No m'ha agradat tant com porta aquest segon tema, perquè no va a fons com en el primer. Gens a fons.  Però tot i així planteja coses interessants. I sobretot fa que no prengui partit ni per en Jack ni per la Fiona i això m'ha agradat.

En tot cas crec que serà un autor que repetiré algun altre cop.

- És rídicul
- Fiona, quant temps fa que no fem l'amor?
Quant feia? No era la primera vegada que l'hi preguntava, en tons que oscil·laven entre el plany i el rondineig. Però a vegades no és fàcil de recordar el garbuix que constitueix el passat més recent.

.......

- Què vols, Jack?
- No penso renunciar a aquesta aventura
- Vols el divorci?
- No. Vull que tot continuï igual, sense mentides.
- No ho entenc.
- I tant que ho entens. No vas ser tu que una vegada em vas dir que l'aspiració de les parelles que fa molts anys que estan casades és convertir-se en germans? Doncs hem arribat a aquest punt, Fiona. M'he convertit en el teu germà. Tot és molt agradable i molt dolç i t'estimo, però abans de dinyar-la vull tenir una última aventura apassionada.

Postes de sol i Montserrat

Espectacle quotidià, divers i diferents cada dia, segons els núvols, segons el moment precís de la tornada a casa. 

En unes setmanes de diferència el sol es pon més a prop de Montserrat. Més a l'oest. El lloc de la foto és més o menys el mateix.

Podríem ser com el sol, que embelleix de colors esclatants abans de pondre's. 

Abans de pondre'm,
jo vull tenir la llum més bella.
Res de mirades buides
ni de foscors als rostres.
Si he de marxar, 
que sigui sense pena.
Amb la claror als ulls,
per tanta vida, viscuda.

Heures i persiana

Mimetitzem-nos
copiem-nos, plagiem-nos, 
fem-nos del mateix color,
I per un sol instant 
barregem-nos.
Com heures que s'arrapen
entre els replecs del cos.
Lluentors humides sobre la pell seca.

El dia que em vaig adonar que havia perdut un elefant

"Després de l'experiència de la desaparició de l'elefant, sovint tinc aquesta sensació. És a dir, vull fer coses però no em veig capaç d'imaginar les diferents conseqüències entre fer-les i no fer-les."

"L'elefant i el cuidador van desaparèixer completament i mai més no tornaran”

de L'elefant desapareix d'Haruki. Murakami

Potser no us semblarà possible, que mentre llegiu un conte surrealista, on desapareix un elefant, aneu notant poc a poc, que vosaltres mateixos també heu perdut un elefant, gros, molt gros i com que teniu molt poques possibilitats de trobar-lo, us aneu adonant que aquest fet té conseqüències directes a la vostra vida. 

Recordeu la cançó "M'he comprat un elefant, on el poso si és tan gran?"  I aneu pensant: "He perdut un elefant, què hi poso en el seu buit, si és tan gran?"

No sé si us heu fixat en quantes menes d'elefant es poden perdre, ni en quantes dificultats podeu trobar a viure sense ells.

El dia que em vaig adonar que havia perdut un elefant, potser per sempre, vaig pensar que com en el conte de Murakami, l'havia de buscar amb tots els mitjans que tingués a la meva disposició. I que si un cop buscat, l'elefant no sortia, havia de saber donar-lo per perdut i dedicar-me i omplir aquest buit tan gran, d'una munió de petites coses. També de paraules.

Farcit de flors - proposta de la Maria Roser

Farcit de flors de Ramon Mas

El seu pare se l'havia comprat feia molt temps, la Daniela era encara molt jove.  Anys més tard, el pare se n'havia comprat un altre, més nou, una mica més gran, un millor cotxe per a ell. Aquest però, l'escarabat vermell, se'l va quedar com un cotxe que servia per a tot i per a tothom. No li feia recança de deixar-lo als fills aprenents de conductor, ni tampoc a d'altres persones si s'esqueia. Finalment, quan ja tota la colla s'havia fet molt gran i ja tenien cotxe propi, un bon dia el va regalar a un jove conegut, volent-li fer un servei.  Aquest noi, en Robert, el va utilitzar una bona quantitat d'anys més i finalment el va tenir  una mica abandonat quan ja no el necesitava. Un dia, la Daniela, que ja era una persona gran, el va veure, aparcat al carrer, en un cert mal estat, el va reconèixer com a còmplice d'aventures juvenils, li va saber greu veure'l així i el va voler recuperar.  En Robert li va dir que ja no el feia servir i que si ella el volia, més aviat li trauria un pes de sobre. Se'l va endur directe al taller, per fer-lo reparar i pintar.  Va quedar com un cotxe antic, brillant i ben cuidat. De moment, el va guardar al seu garatge, però passaven els dies i tampoc no l'utilitzava mai ningú. No podia competir amb els cotxes moderns d'avui en dia.  I l'any que aquest escarabat vermell complia 50 anys de vida, la Daniela va tenir una idea. El posaria al seu jardí i el farciria de flors.

Semblava que reia, l'escarabat vermell i de cada rialla en sortien més flors.

La proposta de Sa lluna: Blackout poetry

Participació al Joc proposat per Sa lluna. Ratllant paraules fer sortir el text que volguem


MISSATGES NO TAN SUBTILS

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.
Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.
Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.
Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra... 
El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència. 
Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

Se li reflectia a la cara. Un somriure enorme entre dos arbres del parc. Ell se'l va mirar de reüll  tranquil·lament assegut a la butaca. Es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". El va mirar un instant, aprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava la gris monotonia de l'existència.  Llegia, veia missatges i així era com havia decidit viure...

Cargol a la paret de pedra

Cargol, reposa
amb les primeres gotes,
vora l'esquerda.
..........................................carme

Somnia en pluja.
Si acaba la sequera 
traurà la banya.
...........................................Xavier

Solca la roca
quan les gotes de pluja
el sol desperten.
....................................Noves Flors

El cargol repta,
sobre la roca humida
per la rosada.
.........................................M Roser

Vora l'esquerda
inventa cants de pluja
delerós d'herba
........................................Galionar

Closca com pedra,
la forma dels poemes.
Vida a dins.
........................................Helena Bonals

Garrigoles

L'amor s'alça vigilant com sempre.
La claror troba espai per escampar-se. 
Tu i jo recer i finestra, 
espadanya al cel, tastant un núvol. 
............................................................................carme 

 Xiprers amables 
donen la benvinguda 
als que s'estimen. 
...................................................................Xavier Pujol 

 Xiprers i núvol. 
Diàleg de subtileses. 
Cau una gota. .....................................................carme

Pedrolo

Pedrolo és l'autor de qui tinc més libres. Per qüestions d'espai i de mandra de fer massa bellugada de llibres, els tenia una mica escampats per tota la casa. Ara ja estan junts i endreçats.

Els vaig posar a terra, en un graó, mentre anava classificant llibres per autors. D'aquest graó és la fotografia.

M'adono que en tinc dos de repetits... coses que passen... un recordo que em va tocar en un lot de llibres, premi dels Jocs de lletres d'en Jesús Tibau, fa uns anys i l'altre devia ser una badada meva.

Comiat

A la Neus, in memoriam:

Hem portat les teves cendres
fins al cim que atalaia, protector,
els teus orígens.

Has volat, 
com pols de boira,
amunt, amunt...

Somriuran, els núvols, 
enjogassats per tu,
cada capvespre.

Des del cim del Casamanya

El comiat multitudinari

Genciana - pastorella

Paper estripat amb les mans

Un post dedicat a l'amiga A amb qui passem moltes estones, pensant, però també fent:



Vam estripar papers de colors amb les mans.
Buscant les formes d'un model pintat abans.
No ens calia precisió, ni cap mena d'exactitud.
Només comptaven els colors i les formes
i la llibertat de crear una composició inventada.
Va passar l'estona, plena, divertida, alegre, llarga.
Em queda el record, un testimoni de fotografia,
una fita més del nostre camí.

Convivència - figues de moro

Aquest post està dedicat a la Gerònima, perquè ella em va donar la idea de fer parlar les figues de moro i també perquè la trobo a faltar, ara que no hi és gaire. Una abraçada, bonica!

Em van desarrelar de la meva muntanya, on vivia,  allà ran de mar, en un vessant força pedregós, d'un turó mig escapçat. Allà, les meves companyes, figues de moro i jo que ocupàvem bona part del turó, teníem punxes. Per què parlo en passat? Tinc punxes, tenim punxes.  A la jardinera del carrer, vaig continuar tenint punxes, M'avergonyia al teu costat, pensament, tan boniques que són les teves flors, de pètals suaus i de colors bonics, però de mi surten punxes i no puc fer res per evitar-ho... m'enlairo, ben amunt per no tocar-te. Jo he vist més d'un cop que quan em toquen les persones, es queixen.  Quan va venir el temps, em van sortir les figues, vermelles o morades, però sempre boniques. Em vaig alegrar, però la meva alegria va durar poc, quan em vaig adonar que sobre les figues hi havia més i més punxes. I tu enfadat amb mi, pensament, per res, per mi, per ser com sóc. I jo, tan trist, pobre de mi... què podia fer?  No he triat res, ni la meva forma, ni el meu color, ni el lloc on vaig néixer, ni el lloc on he arribat.  Però quan aquella noia, va dir  "Quina combinació més bonica, figues de moro i pensaments a la mateixa jardinera" i tu vas alçar els pètals i els estams i em vas mirar encuriosit, jo ja em vaig sentir millor. Vaig entendre't jo també a tu.  No t'amoïnis, m'alçaré ben amunt per no punxar-te. M'agrada molt tenir-te embellint la terra que compartim, tots dos.