No recordo gaire, com va ser de llarg aquell hivern. Només sé que ho va ser. Llarg i fred, com si no tingués final. Com si ni tu ni jo poguéssim fer res per sortir-ne il·lesos. Ara sé que el silenci, era només una aparença, endins les paraules hi eren, els pensaments sense dir i sense expressar. La sorra que es perdia era tanta, que ni tan sols intentàvem retenir-la a les mans, deixàvem que s'escolés, infinitament, amb la impotència de qui creu que no pot fer res.
Però hi ha els arbres de fulla perenne, que arrelen dins del cor i no perden mai ni la fulla ni el seu color. Ens vam arrecerar en aquests boscos interiors, fins que lentament, el desgel va anar acomiadant l'hivern que s'allunyava i retornava amb insistència.
La primavera no esclata de colors en els boscos que mantenen sempre el verd a les branques. Tot just uns brots d'un verd més tendre. Creixen lentament les branques noves que donen el to d'un nou temps, que acaba de començar. Un temps molt lent, com si no anéssim enlloc.
