Molt bon any 2013

Comiat  al 2012.  No vull  fer  cap  balanç de l'any. Tot  just  un recull  d'alguns moments.

Hi va  haver  un gener punxós com una atzavara.

Un febrer amb històries  boniques  i un atrevit  començament .

Un març de  sentir-se  ben bé  en un laberint.

Un abril amb  ganes de navegar,  però només  teníem un bocí de barca.

Un maig  on tots  els miralls  em semblaven infinits.

Un juny  enjogassat,  gràcies  a Pere Calders.

Un juliol molt slow.

Un agost amb dibuixos  de llocs  diferents.

Un setembre de colors  al carrer.

Un octubre  amb  una col·laboració virtual a la lluna.

Un novembre  bonic.

I...  un desembre  de diferents lectures  que em donen empenta. Un desembre que no és  final, sinó  començament.  De trobar les  claus  i obrir  portes tancades.  I les  que vagin sortint  al darrere.

Obrirem  un  altre  any  amb les  millors  intencions:

MOLT BON ANY 2013!!!

A  TOTS  I TOTES!!!!

DESITJO  QUE SIGUEU MOLT  FELIÇOS!!!

REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud - 4

No,   no estic  sol,

Al  meu niu ben protegit  

sota un cobert vora del bosc

m'hi esperen.

 Tasto la neu, només,

el fred  desconegut

i la llum  d'hivern

i aquest  silenci.

Sentiu-lo amb mi...

Racons Florestans - 2

No  hi ha  cap porta  que  sigui  tancada  si tenim  la clau  per  obrir-la.
A vegades hi ha  raconets ben nostres  que ens semblen tancats.
Només ho semblen,  però  un dia  trobem la clau  
i  obrim  raconets  de pau,  sense  anar  més  lluny  de nosaltres  mateixos.

Porxo

Des  d'aquest  porxo  tant  bonic  i  envoltada  d'unes  plantes  precioses,  avui,  us  convido  a  esmorzar  i us  vull  fer  una confessió:   fa  més  de  cinc  anys  que tinc  el blog  i veig  que sóc  tan  bona mentidera,  que tot  el que us  he dit,  us  ho heu  cregut.  I  ara  ja en tinc  prou.  Em sap greu  dir-vos que res no és  veritat.

Ni em dic  Carme,  ni em dic  Rosanas,  ni sóc  psicòloga,  ni tinc  cap nét,  ni fills   i  ni tant  sols  estic  casada.

Ara,  deixaré  que  s'acabi l'any,  en un respectuós silenci  blocaire  i   partir  del 2013:   any  nou,  vida  nova....  us explicaré  tota la veritat.

Us  en  demano disculpes...  i espero que  comprendreu la meva explicació  quan us  arribi  i   sobretot  espero que no m'ho tindreu   gaire en compte  i podrem continuar  sent  amics...

Inventem refranys amb aquesta imatge?

D'una foto de la Montse

Qui  s'hi apunta  a inventar  refranys  del segle  XXI?

Qui mira  només  l'ocell negre
no veurà mai els colors  del crepuscle.
..............................................................................................Carme

L'oronella  ve 
al niu de l'any que ve
............................................................................Miquel Àngel Tena

Una ombra fosca  no pot esborrar
la llum del teu  caminar.
........................................................................................Mª Antònia

No et  perdis l'instant del crepuscle
esperant que tornin les orenetes.
......................................................................................País  secret

Sóc viu,
m'escapo del niu
.........................................................................................Joan Gasull

Negre  envoltat  de colors
també pot alegrar  els cors
...............................................................................................Assumpta

Si saps  volar  més  enllà
res  no et pot  aturar
......................................................................................................McAbeu

Qui té ulls per tot
no se li escapa cap moment.
.....................................................................................Joan Rodó

Viure  i somiar
fan a l'ocell  volar.
...............................................................................................lolita lagarto

Falcó  a l'albada,
aixeca't que hi ha  feinada.
...........................................................................Joan Guasch

Si mous les  ales
no ets  una taca  al cel
........................................................................Jesús Mª Tibau

Mirats  a contrallum
tots  els ocells  són negres
...........................................................................Alfred Russel

Vola l'oreneta per  damunt  de foc  
del sol del crepuscle
quan no fa  calor
.................................................................................rosana

Fem fora els ocells negres 

que ens enterboleixen la mirada.

.............................................................................................Montse

De l'au que pot volar 

 no li miris el color 

si es pot enlairar 

per damunt de l'horitzó

...............................................................................Elfreeland

El falciot  s'ha enamorat

dels colors  de cap al tard.

................................................................................M Roser

Volar  i albirar
ja no ens cal arribar
.........................................................................Jordi  Dorca

Sota un cel rogent
volen un núvol negre  i un ocell
................................................................................Joana

Vola amunt que jo et segueixo
sigui de dia o de nit
els meus somnis jo compleixo
................................................................sa lluna

REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud - 3-

Amagada, sota la  vànova  blanca

dorm la solitud gelada.

sota l'adormida vànova 

blanca i gelada, 

entre llençols que s'amaguen, 

 la solitud busca un recer.

.............................................................iruna

Desperto la solitud 

i la faig fugir 

i endur-se el fred. 

 Sota els plecs de la vànova 

he trobat recer. 

La dolça i blanca tebiesa del teu cos.

...................................................................Barbollaire

Llum i Nadal

La  llum  pot  canviar-ho tot.

La llum pot  ser  un espectacle  de màgia

La  llum  pot  reconvertir-nos

Deixeu-vos  enlluernar  per  la  claror  més   neta...

Deixeu-vos  portar  per  la  imaginació  i els  somnis.

Amb  els  jocs  de llums  damunt  la  façana de la catedral  de  Lyon,  us  desitjo a tots

MOLT  BON NADAL!!!!!

Racons Florestans - 1 - Vocals fortes

Jo no sóc  cos
 robo dos sols...
 o obro foc on vols.
Molt fort.
Tot lo món com por o pols.
Sort!!!

Per  res  seré
més ment,  més  ment.
Tres  cels de mel
i set terres de fems.
Seré pell que sent
sempre bevent  pell.

Avant! la  mà
agafa la calma.
La mar salta,
a dalt, la casa tant blanca
la barana,  la branca.
Ballant la dansa clara.

Si fossis un carrer

D'una  foto de la  Francesca

Si fossis  un carrer,  tindries  les  cases  de tots  colors,  series alegre  acollidor  i  faries  de bon passejar-hi.   Tindries palmeres que  ens donarien  una petita ombra  per  combinar-la  amb el sol.    Un carrer  que  s'estiraria ran de mar i amb una intensa claror que faria  que els colors  fossin més  vius.  

Si  fossis un carrer,  series  un carrer canviant,  de  finestres  obertes  i tancades  alternativament... sí,  segur  que series un carrer  silenciós.  

L'Alexandra pensa i s'hi  passeja,  en una espera plàcida,  pensant que totes les  cases  són buides i les  portes tancades, passeja sense esperar  res  d'un dia  anònim i solitari.  Quan s'obre una porta, al carrer s'hi  remou la vida. L'alegria  dels mots  i la màgia de les  mirades...  en un  no res.  L'Alexandra sap  que és  un batec de curta  durada. Sap  que el carrer  sempre  serà més  aviat   solitari i acarona tots  els  colors  que  va conèixer  un dia.  Els  colors  encara  hi són.  I ella  se'ls  estima.

Pensaments

A vegades  s'escapen,

i aleshores  els pinto.

Silenci...  estic  pensant,  pensaments  de colors.

265è Joc literari de Jesús Tibau: Foc

Si  la  fi del món  és  foc
al menys  que  sigui  com el teu foc.
Si  la fi del món  fos  gel
no gens no ens amoïnaríem:
es  fondria en apropar-nos.

Avarques (editat de nou)

D'una foto de l'Alba  Pifarré

Descalça,  oblidades  les  avarques  protectores,
camino pels  camins de sorra. 
S'esborren les petjades  i fins i tot
els mateixos camins sota els  meus peus.

Segueixo  el poema,  amb les aportacions  poètiques  i filosòfiques  que  heu fet  als  comentaris, aquest  poema,  com hauríem de fer amb la vida,  el construïm  entre  tots.  L'acabem  entre  tots  per  a fer  un poema  millor.  Gràcies.

Si s'esborren els camins 

 en farem de nous.

Avarques a la lluna, 

 per caminar la nit. 

 Pels camins que duguin ales 

i arribin a l'infinit. 

La sorra ens continuarà besant els peus 

mentre els peus  li xiuxiuegen

els  secrets de  tot  el cos.

 La sorra daurada 

bellesa imprudent.

Els camins de sorra cremen

i l'aigua ens  refresca la pell.

Camino deixant petjades de vida, 

camino deixant petjades d'amor 

i en aquest camí miro enrere i sóc feliç.

Avarques rescatades 

d'un temps llunyà, 

 quan corries darrera meu 

i les feies culpables 

de no poder atrapar-me 

i així donar-me la mà!

REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud - 2

Trenco la uniformitat de la superfície,

M'oblido dels reflexes difuminats.

Alço com bandera al vent

el color encès de la meva solitud.

L'aigua me'l retorna pàl·lidament.

Surant en la calma

atalaio  branques solitàries.

El llac, tan quiet,

no permet cap moviment.

Tot just m'emmirallo.

En Guillem i en Jan

Una  nit, a  l'hora  d'anar  a dormir,  explicava  al  Guillem i al Jan  les històries  dels  Uendos,  del Francesc  Mompó...  una mica  de memòria.   Explicava  l'episodi de les  formigues,  que són els  enemics  ancestrals  dels  Uendos  (follets)  i la seva  lluita  per  alliberar-se  d'elles,  invasores  dels seus  espais  i de  les  seves  cases.


- Un dia, va pujar una fomiga pe la cama, a mi.
- Ui!  i et  vas  espantar?
- Xiii,  po  hi via la mare,  eh?

Seguim amb  el conte  i, al  cap d'una estona,  les  formigues  voladores que atacaven els  Uendos  augmentaven  i venien més i més formigues.

- Un  dia  va pujar  moltes,  moltes,  fomigues pe la cama...  a  mi...
- Això   és  mentida,  Jan - diu en Guillem
- Xí,  va pujar motes  fomigues  pe la cama...  (amb  to indignat)
- No és veritat - insisteix el Guillem
- Xíííi,  po  hi via  la mare.  XOT  que hi  via la mare!!!
- Àvia,  va!  explica  el conte...  (amb  cara  de deixar-lo  per  impossible)

Jugar-s'ho tot

La  sort  ja està repartida.
No cal fixar-se  en la mà de cartes  que tenen.
En realitat s'ho juguen tot  a una sola carta.
Tenen confiança,  en el seu joc,  en la  calma   i en la seva  habilitat.
Saben, no obstant,  que  hi ha qui  fa trampa  sempre,  sempre.

Tot  i així  no es  poden fer  enrere.
La  partida continua.

REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud - 1

L'aigua de plor ha penetrat per cada escletxa. 

Perduts els vernissos i lluentors 

s'ha inundat, del tot, el fons de l'ànima. 

 No pot navegar, però amb esforç encara sura. 

Record del que va ser o promesa de futurs incerts.

 Les fulles seques l'acompanyen 

com un tresor inesperat 

i els horitzons no perden l'encís d'un paisatge solitari. 

Navega a penes,  en un 

diàleg silenciós entre reflexes 

 Nostàlgics vermells em criden... 

Navego a penes.

PD  pels  amics:  M'he endut  la idea  dels  Relats  en català,  sóc una "relataire"  de fa  anys  que no he  exercit  mai.  Ara,  la   Zel   m'ha donat l'empenteta  i  faré  una sèrie  sobre  solituds...  no us  preocupeu  pel  que diguin els  poemes...  estic  bé.

Coses del Jan

Acompanyo  els nens  a l'escola   els  dimarts  i els  divendres,  moltes vegades penso que  són converses  per  transcriure, però poques  ho faig.

- Nens,  ja heu pensat  que  demanareu que  us portin els  Reis  a casa dels avis?
-  Àvia  jo tinc  una  revista  de joguines i he  senyalat  les que volia  allà - diu en Guillem
- I no te'n recordes  de  cap,  de memòria?
- No,  és  que  jo... jo...  jo...  et  vull  ensenyar  la revista!
- D'acord,  Guillem,  doncs ja me l'ensenyaràs...  I  tu  Jan?  Ja  t'has  pensat  què  vols?
- Xiiii, ui  un baix.
- Un quèèè?
- Un baix
- Un baix?
-  Xiii,  xiiii,  àvia,  un  baix,  istument!!!!  a múshhica!!!!!

PD 1:  En Jan té  dos  anys  i mig.  El marrec!  i d'on trec  jo un baix  de nen petit?  :-D
PD 2:  Olé  per  l'escola  bressol!  estan motivats  a tope  per la música!  :-D

Ciclàmens, flors valentes.

Si  mentre camino  la vida,
s'omplen torratxes 
de  ciclàmens  valents,
que  reneixen del  no res...
potser  la veuré  més  neta,
més  bella,  més  feliç.

PD:  semblava  un test  buit,  jo sabia  que hi havien els  bulbs  sota  terra,  i  han tornat.  Gràcies per  tornar!

Mr Gwyn d'Alessandro Baricco

Pur i autèntic  Baricco.  Amb el seu llenguatge poètic que embolcalla. Amb  les  seves  idees  estranyes  i  un pèl surrealistes,  però  al mateix  temps  tant  properes.

Si el llibre  emetés ones,  serien ones  en una mateixa  freqüència  que jo (les  del llibre o les de Baricco,  o les de  la  història o  les de Mr. Gwyn).

Si el llibre no emet  ones,  aleshores fa que  jo n'emeti  sense  parar i  em cregui  que sintonitzo  de manera precisa  amb les seves,  per  bé  que  inexistents (o amb  Baricco,  o amb la història  o amb Mr Gwyn o amb  la Rebecca, la noia  que li acaba fent  de secre).

Si el llibre expliqués una història,  seria  la millor manera  d'explicar  els  seus personatges.

Si el llibre  volgués transmetre  un  desencís,  fracassaria de ple,  perquè sedueix  del tot,  sobretot,  amb  amb  allò que no explica

Si el llibre  volgués  explicar la  vida  o els  projectes o  l'amor,  finalment  n'explicaria  només  els  seus  misteris.

Si els  llibres  curessin  de la  vida,  aquest  llibre, el més  allunyat  que  us pugueu  imaginar  d'un llibre  d'autoajuda  (perquè  és  pura  literatura  de la  bona,  bona)  seria la  millor  medecina.

Trio unes  citacions  (costa molt  de triar-ne  algunes...  de tantes!). El  llibre  va d'un escriptor  es replanteja  la seva  vida,  el fet d'escriure,  de publicar...  ho canvia  i ho capgira  tot:

"Un dia em vaig  adonar  que ja no m'importava res i que tot em feria mortalment."  A. Baricco

"Finalment va comprendre que es  trobava en una situació que molts  humans coneixien bé, la qual cosa  no la feia menys  dolorosa: l'únic que els fa sentir  vius és  precisament allò  que els va matant  a poc a poc. Per als pares, els fills; per  als  artistes  l'èxit; per  als alpinistes, les  muntanyes massa  altes. Per  a en Jasper Gwyn, escriure llibres"  A.Baricco

"La  Rebecca  va pensar  que  l'home l'estimava  sense saber-ho, i que mai no ho sabria"  A. B.

263è Joc literari de Tens un racó dalt del món

No sabia que podia volar, però així que el petit dibuixant va deixar el llapis, ja vaig sentir enlairar-me. 

 Damunt d'un món de paper.

Moleskine gegant - 17 - Finestral

D'una fotografia  del Barbollaire

Un finestral  ben gros  per mirar  la vida.

Avanço propòsits...  ja que mai no els faig quan tocaria.

La vida és  ampla i gran. I no vull  fer-la petita.

Vull veure-la bé. Somiar  sense  límits.

No esperar més del compte. No tenir  mai pressa.

Inventar  nous projectes. Gaudir dels moments.

Fer callar la ment inquieta. 
Mesurar  mots  i silencis. Tot  a  la mida  justa. 

I malgastar  sense  mesura tots  els somriures  dels  dins.

Caminant pel carrer

Barrejats  entre els amics, parlem i caminem  alegrement,  sense  preocupar-nos  de res.  El  grup ens  acompanya  i ens protegeix   de  moltes  coses  que  no sabríem ni explicar.

No de totes.   De sobte desapareixes,  corrent  entre  riures,  agafat de la mà  d'una de les nostres amigues,  molt estimada.  No sé perquè,  la meva  primera  impressió  és  de desconcert.  Penso  que marxeu i  que ja no tornareu per reunir-vos  amb el grup. Però  miro la gent  al meu voltant  i m'hi trobo bé.  Em despreocupo  i  segueixo  caminant.

Al cap  de molt  poca  estona,  ja torneu a ser  amb nosaltres...  amb el mateix gest, la mà  a  la mà  i la  mateixa  correguda riallera.

No tinc ni idea  d'on heu anat  ni em preocupa gens. Us  envio  el millor dels meus  somriures,  somiant  encara.  En despertar  l'envio de nou,  més  autèntic  que mai.

Sharif

L'escola en català

Barques

D'una  fotografia  de  MON-RA-MON

Vull ser mar, amb tu 

com gotes d'ànima 

que es fan aigua 

per emmirallar la llum. 

Vull ser llum, amb tu 

que il·lumini terres, oceans 

i acaroni les barques damunt la sorra. 

Vull ser barca, amb tu 

i tastar l'escuma blanca 

de sucre d'un xiuxiueig 

o de sal com el bes de l'aigua!

Cor de paper de plata - 261è joc literari - 5ª part

Posats  a barrejar  records  reals  i inventats,  he de confessar que aquests  no  me  l'invento  només  ara,  que també,  sinó  que ja me'l vaig  inventar  en el seu moment.  No hi ha  record  més  fals  que  aquest  i malgrat  això  no m'agrada  perdre-me'l.

Vaig fer 10 anys  i  els  nens  i nenes  de la  classe, em van fer  un regalet,  perquè  en aquella  època  portàvem caramels  per  a repartir  i  la mestra  que teníem aquell  any  proposava que els  companys  fessin un regalet  d'alguna cosa feta  per  ells.

Entre tots els regals  hi  havia  dibuixos,  braçalets  de  boletes de colors,   vitralls  de cartró  i papers  de colors  transparents,  algun escrit,  un escubidú,  dues  o tres  postals  dibuixades  i escrites  i  un cor  de  paper  de plata.  Un cor de paper  de plata  com un misteri.   Moltes  de les  coses no anaven signades  i  no se  sabia de  qui venien.  El cor  tampoc.  Hi havia  aquell  nen  tant  maco  que m'agradava  i  em vaig  inventar  que  era   ell que l'havia  retallat  i  posat  a la capsa.  I  aquest  cor  me retornat  l'Arnau  a la memòria.  De  record  inventats,  la vida  n'és plena.

Tros de ceràmica - 261è joc literari - 4ª part

Quan era  petita,  teníem uns  plats  amb  un dibuix  al fons...

Em semblava  una cosa  màgica  mentre  menjava  la sopa,  que el dibuix  sortís una vegada  i una altra,  sempre  amb els  mateixos  colors,  que  mai  no es barrejaven amb  la sopa.

Al sorral de la plaça  on anàvem a jugar,  vaig  trobar  aquest  trosset  de  plat o del que fos,  que tampoc  havia  barrejat  ni perdut  els seus  colors  dins la sorra. Com els meus  plats!

En el gran dubte  de  si  això  era realment un tresor  o no, vaig decidir  guardar-lo.  A  ningú  li agrada  haver  llençat  un tresor  i adonar-se'n  quan ja no hi ha res  a fer.

Cama trencada - 261è joc literari - 3ª part

El  meu germà  tenia, no pas  una  caixa  de tresors,  sinó,  una  caixa  de madelmans...  plena  d'uns  ninots que  jo trobava bastant lletjos.

Un dia jugant  en una  plaça  vaig  trobar una cama  d'un d'aquests  ninots.  No sé  perquè  vaig  guardar-la,  pensant  que  seria  d'un ninot  del meu germà.

No ho era.  Cap  ninot  no anava  coix.
Però jo la vaig  guardar,  com a previsió  per  a possibles coixeres  futures.  Mai no va passar. A  vegades  no hi ha  com preveure una  solució  perquè  no es produeixi  el problema.  No creieu  que si l'hagués  llençat,  segurament  s'hagués  perdut  una cama  d'un  ninot  al cap de poques  setmanes?  Jo m'ho creia absolutament.  Una cama  com un amulet per  preservar  els  ninots,  que per  bé  que  jo els  trobés lletjos,  eren del  meu germà.

Trenet de colors - 261è Joc literari - 2ª part

Ooooh!

El trenet  de colors! Recordo com l'havia estimat, el trenet. L'havia estimat molt i en canvi hi havia jugat  molt poc. No, no era una joguina,  era un tresor. A la capsa no m'hi cabia sense deslligar els vagons. Els posava ben posats al fons de la capsa, un al costat de l'altre, per  recordar aquell dia.

Feia un any que el pare havia hagut  de marxar, exiliat, a causa de la manca de llibertats que imposava el dictador. Feia mesos que no el veia i a l'estiu vam passar uns dies tots junts, mentre ell preparava la nostra arribada definitiva  allà, en una casa nova, en un país nou i en una situació desconeguda per a tots.

I en aquells dies era festa major,  hi havia fires i festes. El pare ens va deixar triar a cadascú  una joguina, un objecte que ell ens comprava per celebrar que estàvem junts. Jo vaig triar el tren pels colors, més que no pas pel tren. Tenia tot just 5 anys.

- Amb aquest tren podràs venir a veure'm cada cop que vulguis! - va dir-me ell.

I aquest tren ja no va ser una joguina, sinó un tresor. A les 6 de la tarda,  després de l'escola. Obria la capsa i muntava el tren i viatjava ...  sempre trobava una abraçada immensa que em semblava de veritat. Per això, l'endemà a la mateixa hora hi tornava.

Armari i maletes

Tot  és  d'un altre  temps, l'armari,  les  maletes,  la cadira...

Me'ls miro  i els  dibuixo.  Són objectes  que  dormen.

Ja no viuen.  Esperen,  Recorden,  potser.  Expliquen  en silenci.

El seu son melangiós  fa com un buit  en el temps,  entre  ells  i jo.

Un refugi

Tinc  un refugi,

no és  pas a la muntanya

sinó a la vida.

Amb senzillesa

hi compartim els  anys.

L'amor al dia.

avui, fa 42  anys que estem junts

261è Joc literari de Tens un Racó del del món

- Àngels,  saps  què  he trobat a les  golfes?
- Què  has trobat,  mare?
- La teva capsa de tresors  secrets de quan eres petita.
- Una capsa blanca  amb una sanefa de colors  i un osset  dibuixat?
- Sí la mateixa!  Te  la  portaré  demà quan vingui  a veure  els  nens.

L'Àngels no podia  pas  recordar  què  hi havia  guardat.  Tenia  la il·lusió  que  quan la obrís,  allò que sortís  de dins  li  regalaria  moments  màgics de infantesa   que  potser no recordava.

La va obrir  emocionada  i ...   res!  cap dels  objectes  no li deia  res.  Realment eren seus?  O  algú  havia canviat  les  seves  coses  per unes  altres?   Sentia  tant  perduts  aquests  records  esperats  i inexistents,  que  va  decidir d'inventar  una  història  imaginada per  a cada  objecte.

- Si no  tinc els records  reals,  prou que me'ls puc  inventar.  Demà  mateix  començo!  es  va dir ella  per  consolar-se.

Relats conjunts - La biblioteca

Una proposta de Relats  conjunts.

Amb  un agraïment  molt especial  per  a  en Joan Gasull...  perquè  he fet  meus  els seus  personatges.

Quan vaig  arribar  a aquest  nou pis,  ara  fa  un  any,  em vaig  fixar  de  seguida  en el veí  del  davant.  Amb  aquest  finestral tant  gros,  com podia  no fixar-m'hi!  Bé,  primer  em vaig  fixar  en la biblioteca.  Quan  obria les  persianes  veia  aquest  bé de Déu de llibres  i  em moria  de ganes  de veure-la . Després  també em vaig  fixar  en el veí. No estava  malament:  el cabell  claret,  una barba  ben retallada, cuidada,   unes ulleres  que li donen aire  d'intel·lectual.

Jo  me'l mirava,  però  ell  entossudit  a fer  numerets  estranys  i  no aixecar mai la vista.  En va  fer de tots  colors,  des  de  disfressar-se,  fer  gimnàstiques  estranyes,  enfilar-se  perillosament  ran  de finestra...   fins  a portar-se  la banyera   a la biblioteca  i fer  veure  que llegia.  Mai  abans li havia  vist  agafar un llibre. Crec  que  es  va  electrocutar.  El van treure  en ambulància  i semblava mort.

No em sap gens  de greu!  S'ho tenia ben merescut,  per  idiota.  Potser  volia que me'l  mires...  però  i  si s'hagués  assegut tranquil·lament  en una butaca  a llegir,  que es pensa  que no me l'hagués mirat  de més  bons ulls?   Eiiiii!    Què  llegeixes?  li hagués  cridat  de finestra  a finestra. I  ja  hauríem tingut  trema!

Coi,  però  si ha tornat! No estava  mort?   tanco la  persiana...  per  a mi segueix  mort  i  ben mort.

El far i la gavina

Vaig  somiar  una  nit

en un far solitari.

Una  fugida,

una escletxa  en el temps.

Allà, els estels

baixaven a besar-nos.

Gavines  de  fusta  

vigilants  del far.

La  cambra petita,

amb remor de mar.

Ens gronxen  onades

carícies  de sal.

La  sal d'una  terra

que  no hem visitat.

Haikú de fulles de tardor

Plàtan, erable

faig, roure i auró blanc.

Bedoll, pollancre.

El peu tan blanc
el cap bellugadís
verd o ataronjat
que no s'acaba mai
de despullar del tot.

PD:  tenia  aquest  post  preparat  i ara  afegeixo  l'última  paraula  que  diu  Salvador  Cardús,  en el vídeo que vull guardar  a la barra  lateral:  Salpem!!!

Joc d'Antaviana

És bruixa retòrica, 
és  l'instant de joc.

Et seguiré els versos, 
somnis d'oceà
i amago fonètiques. 
La pressa del foc.







Abans  d'adonar-me  que  s'havien  d'utilitzar  paraules  del núvol,  només  mirant  la  imatge,  havia escrit:

És l'hora precisa
del canvi de llum.

Oblido aquells blaus
dels cels que se'n van.
Encenc els taronges
càlids  com de foc.

He  mantingut  la mateixa  estructura del poema  canviant  paraula  a paraula  les que anava  trobant  en el núvol.  Amb  l'innocent  intent  de mantenir-ne  el mateix  significat.

Un banc al bosc

Tornarem al banc del bosc, 

amor...

Seurem a contracorrent: 

cara a cara 

pell amb pell. 

Tu amb els peus tocant a terra 

cama aquí i cama allà. 

Jo amb els peus creuats 

darrera la teva esquena... 

Saps? 

Tal com es fa per xiuxiuejar... 

...........................................................Carme

 El nostre banc, constant, 

ens espera a la tarda. 

Piuladissa d'ocells, 

xiuxiueig de paraules 

d'amor. I besades...

...................................................Glòria

Banc d’il•lusions
abillat d’esperances. 
Somnis de tardor. 
.....................................................Papallona blava